Mobilitat sostenible

En aquest article parlaré de la sostenibilitat medi ambiental i més concretament de com ens desplacem.
Des de fa uns anys la paraula sostenibilitat ha adquirit una rellevància molt important en la nostra societat. Podem considerar que està de moda parlar de sostenibilitat, sobretot en diferents camps com podrien ser econòmics, socials, mediambientals, de seguretat, inclús de personal.


En aquest article parlaré de la sostenibilitat mediambiental i més concretament de com ens desplacem ja sigui per anar a la feina, al metge, a comprar o a fer oci. En els últims dies ens hem assabentat que a Sant Cugat hi ha 50.000 vehicles per una població de 90.000 habitants, una dada que m'ha impactat personalment. Per tant la conclusió que es treu és que la xifra de vehicles privats és important tenint en compte la població.

Davant d´aquestes xifres i els problemes de contaminació que periòdicament pateixen ciutats com Barcelona i que indirectament també perjudiquen la salut dels santcugatencs, cal parlar de sostenibilitat en el transport.

Mesures per reduir la contaminació com també millorar la sostenibilitat i hi han diverses. Per exemple la normativa que només permet circular uns dies determinats segons el número de matrícula, això provoca disminució de quasi la meitat dels vehicles. Aquesta mesura és de les més estrictes i no podem saber exactament quin impacte tindria en la població de l'àrea metropolitana i especialment a Sant Cugat.

Altres mesures que són més atractives de cara als particulars és la bonificació fiscal que té la compra d'un vehicle elèctric. El problema del cotxe elèctric és que la seva implantació entre la ciutadania és més lenta i encara les ciutats s'estan adaptant amb els punts de recàrrega.

També podem destacar les millores que s'han fet a tots aquells vehicles que no contaminen com són la bicicleta o el transport públic que emet 0 emissions.

Un congrés tranquil i pressupostos

'Catalunya, temps de canvi'. Així ens presentàvem els socialistes en el nostre XIIIè Congrés, on Miquel Iceta va ser ratificat com a primer secretari en unes primàries exemplars. També vam coincidir en la voluntat de construir un PSC més fort, més unit i més útil, creixent en quantitat i qualitat però sense perdre l'identitat ideològica ni l'ideari. Entre la majoria de les propostes santcugatenques que el congrés ha assumit hi ha l'enriquiment del programa i del discurs socialdemòcrata, l'actualització dels estatus i reglaments i del codi ètic. També s'ha assumit la importància de recuperar l'autonomia local, la transparència en la gestió i la rendició de comptes. I, per acabar, la necessària valoració i actualització de l'acord federal amb el PSOE.

Sens dubte haurem de fer un esforç i apostar per una nova renovació del socialisme i del progressisme, sense sucumbir en una macedònia de sigles i d'espais compartits. Podem sumar i remar en el mateix sentit per arribar a consensos, però el PSC i els socialistes hem demostrat ser útils en temps de dificultats i ara també ho serem en temps de recuperació, amb una actitud responsable i propositiva. Sant Cugat també serà part d'aquesta renovació, amb l'enriquiment del debat i la connexió amb la ciutadania, els barris, els carrers i les places.

Paraules amigues

“Si comprenem millor el que passa, possiblement actuarem i viurem millor
Un amic, en Santi Guillen, impulsor de Gent Creativa –un grup que estudia com les activitats creatives ajuden a conformar ciutadania activa–, ha llançat davant meu una frase que reprodueixo: “No es pot entendre que Donald Trump guanyi, si no es té en compte el paper que juga la por. Els americans tenen por.” I vet aquí, que d'una manera tan gràfica com aquesta queda sintetitzada una reflexió que alguns han i hem aprofundit en diversos àmbits i treballs sobre el paper primordial de les emocions a la vida política. Fins fa poc s'ha viscut en la creença que allò que regeix les decisions polítiques és quelcom de raonable, mesurat i objectiu; sobretot si se'ns ofereix ben acompanyat de moltes xifres destinades a anorrear el nostre escàs coneixement de la realitat i, per tant, fer-nos callar. La vida emocional sembla reservada per a l'àmbit de l'íntim, el privat. Cada cop més, però, anem redescobrint que els sentiments i les emocions personals, sovint identificats amb les col·lectives, no solament impulsen moviments socials sinó que arriben a determinar la via política, el destí de milions de persones. Persones, grups humans i decisions polítiques mogudes per les emocions. Sí. Quines? Com actuen? Sense posar-hi nom, sense atorgar-los el paper que juguen no es poden explicar ni els grans desastres ni les grans proeses ni avenços de la humanitat. Seria bo posar-hi noms i fer una bona llista de quines són aquestes emocions. I col·locar-les en el lloc exacte on solem situar les interpretacions racionals. I veure si ens aproximem millor a la complexitat dels moviments i respostes polítiques.

El abismo del siglo XXI

Todos recordamos aquellos momentos de noviembre del año 2000, cuando estuvimos pendientes y en vilo hasta el último segundo por conocer el resultado de aquellas elecciones norteamericanas que al final ganó Bush hijo en los tribunales. 
 
Aunque no sea útil, vendría bien imaginar cómo sería el mundo sin aquellos ocho años de Bush. No sabemos que habrá pasado, pero sí sabemos lo que no habría pasado y pasó... todas aquellas decisiones catastróficas que salieron del despacho oval cuando la silla presidencial la tuvo aquel individuo. 
 
La guerra de Irak, la crisis inmobiliaria y financiera, el enorme retroceso social y medioambiental... Imagínense como sería el mundo del siglo XXI si todo eso no hubiera pasado. 
 
Pues bien, ahora puede ser peor. El martes 8 de noviembre los norteamericanos pueden  rematar el siglo XXI. 
La victoria de un individuo como Donald Trump será un enorme fracaso y significará el mayor retroceso en la historia reciente. 
No solo por lo imprudente de sus futuras decisiones -siempre impulsivas-, no solo por sus planes xenófobos y contrarios a toda la lucha por los derechos humanos, sino sobre todo porque su triunfo dará una fuerza inprevisible a los grupos políticos populistas y a la extrema derecha europea y mundial. 

Falta més policia


Les dades corroboren aquesta primera hipòtesi, ja que s'han multiplicat per dos els robatoris al municipi
Des de fa uns quants mesos l'augment de robatoris a Sant Cugat ha començat a tenir més rellevància tant en els mitjans de comunicació com entre la població. Hem viscut des d'onades de robatoris a cases de barris molt concrets, així com a botigues del mateix eix comercial de Sant Cugat.

Les dades corroboren aquesta primera hipòtesi, ja que s'han multiplicat per dos els robatoris al municipi. Les dades públiques que tenim accés diuen que hi ha hagut 630 robatoris en l'últim any, o el que és el mateix, quasi dos robatoris al dia. Una xifra que posa en alerta a totes les autoritats competents.

Els robatoris estan sent de molts tipus i amb objectius diferents. Principalment la gran majoria de robatoris estan passant a cases particulars. Els objectius són robatoris sense força i buscar objectes de valor dins les habitacions, en trasters o en pàrquings.

Un altre tipus de robatoris és el que està havent-hi en comerços, utilitzant la tècnica de trencar el vidre de l'aparador, sigui amb cotxe o amb objectes pesats a altes hores de la matinada. El més sorprenent de tot això, és que molts d'aquests comerços estan en ple centre de Sant Cugat en carrers de vianants, estrets, és a dir que la sortida no és fàcil per als lladres i encara no s'ha donat cap solució per aturar aquests robatoris.

Per últim, la tècnica de robatori que s'està freqüentant i la més perillosa és el furt a una persona d'edat avançada quan passeja pel carrer. Aquests robatoris cal dir que molts es cometen a plena llum del dia, tenen l'objectiu d'una joia en concret, un aparell electrònic o diners en efectiu. Per tant cal anar amb precaució pel carrer, sobretot dirigit al col·lectiu de gent gran.

Fa poques setmanes coneixíem una notícia on des de l'equip de govern no es va voler incrementar els efectius policials. Davant l'increment d'un 50% en robatoris en el municipi, potser caldria fer-ho mirar.

Per tant, com deia el títol de l'article, falta més policia a Sant Cugat. No és agradable quan et trobes a persones pel carrer que et comenten que no se senten segures a casa seva. Aquesta inseguretat que és latent dia a dia caldria evitar-la.