Per la convivència i la recuperació de les nostres institucions

Sens dubte ens trobem en una campanya electoral anòmala, una campanya que ens hauria de permetre girar full, construir de nou un espai de convivència, com havia estat Catalunya, símbol del dinamisme i exemple de la inclusió social. Un territori amb un clar tarannà capdavanter productiu del sud d'Europa i de l'Estat. Amb un nivell d'autogovern com mai havia estat, tot i les retallades del Tribunal Constitucional a l'Estatut del 2006 a proposta del PP. Una terra de progrés i on socialment s'avançava a marxes superiors als territoris de l'entorn i que ens posicionava com una societat de primer nivell. No sabem si l'avarícia trenca el sac o han estat altres qüestions més pròpies de 'lobbies' o partits interessats que han provocat la situació que finalment ens ha dut al lloc on som ara.

Però, si dèiem que la convocatòria de les eleccions ja havien estat estranyes per la negativa del president Puigdemont de no convocar-les i l'aplicació automàtica de l'article 155, cal recordar que per aquest fet ha estat l'aplicació d'aquest article constitucional, per més que es cerquin altres motius. Per tant aquestes comtesses s'evidencien més complexes per com s'afronten.

Federalisme social

Fa unes setmanes es va presentar a Sant Boi un Manifest impulsat per UGT i CCOO amb el títol que encapçala aquest article: 'Federalisme social'. Es tracta d'una crida més a favor del federalisme com la millor opció de futur. Ara per ara, només el PSC inclou en el seu programa electoral una proposta específica i clara sobre un estat federal per Espanya. Hauria de ser un dels temes que centressin la campanya electoral: per què necessitem evolucionar cap a un model federal? Quins avantatges socials podem esperar del nou model?

El que li falta a un estat de les autonomies que no arriba a ser federal és una cultura de lleialtat i cooperació envers un govern compartit que reconegui i respecti les diferències de totes les comunitats i, en especial, de les més singulars i històriques com ho és la catalana. L'estat de les autonomies no ha sabut compartir sobirania. Cada comunitat ha maldat més per defensar les seves competències. consolidar l'autogovern, competir amb la resta de comunitats. que per comprometre's en una causa comuna i compartida. En un model federal, l'estat (que aquí en diem 'central' o despectivament 'espanyol') no hauria de ser vist com quelcom aliè, interventor i repressor. Catalunya també és estat.

Les reformes en el finançament autonòmic, en el sistema de competències, en el Senat, són imprescindibles. Però elles soles no aportaran un model federal si no canvia la mentalitat de la ciutadania i dels que han de governar les institucions. Federar és pactar per actuar junts, des de la confiança i la fidelitat mútua.

Con faldas y a lo loco

En el futur seria bo fer una revisió de quin ha estat l'actuació de la societat catalana, i del paper jugat per la propaganda política. La política ha de ser sobretot sentiment, però també racionalitat.

En els últims anys hem vist com la propaganda s'ha anat radicalitzant i convertint en un discurs èpic, en el qual les emocions han diluït a les raons. No és gens original ni nou, i podem recordar la situació en l'Europa del primer terç del segle XX, o pels que ja tenim una edat, les classes de 'Formación del Espiritu Nacional' a batxillerat. En l'actualitat tenim exemples com el jihadisme o el sionisme, amb el seu discurs basat en l'èpica per fer aflorar als seus seguidors l'orgull de pertinença a un poble escollit, que ha sofert durant segles a mans del seu opressor que no li permet ser lliure.

La propaganda apel·la directament als sentiments i sobretot inculca fe cega en els seus líders, evitant qualsevol ombra de dubte o racionalitat. 'Tal vegada no ho comprenguem, però els nostres líders saben el que fan, ho tenen tot pensat pel nostre bé'. No podem amagar que aquesta situació ha generat una fractura en la societat catalana, entre amics, familiars i companys de treball, arribant fins i tot a situacions absurdes que em recorda al personatge d'Osgood Fielding III, de la magnífica pel·lícula de Billy Wilder 'Some Like It Hot' ('Con faldas y a lo loco', en castellà) i compta al final de l'obra amb un dels millors diàlegs escrits entre Jack Lemmon (Jerry) i Joe I. Brown (Osgood Fielding III).

155 monedes de plata

Tantes coses per escriure del Procés 'tutti frutti' que m'emboliquen el raonament i em deixen en un estat de fatiga abans de començar. Sortosament, em retrobo amb un fil argumental prim, gairebé insignificant i aprofito la ben entesa per saltar per sobre de les mentides del separatisme i la seva estratègia de la victimització sulfúrica, al mateix temps que engego al Congo belga del rei Leopold l'immobilisme de Madrid, maldestre, obtusíssim. 

L'argument al qual m'agafo està relacionat amb els representants de la fe. Jo pensava, de manera equivocada, que aquest petit país era aconfessional, obert, d'esperit poc sant. I creia que les desamortitzacions i les derrotes carlines havien modulat el sentit de la perspectiva ecumènica de monges i capellans. Serà que 40 anys d'obscuritat i tirania, i 40 més de constitucionalisme cartesià han convulsionat de tal manera al poble i a les parròquies, que res és el que sembla en aquests temps. Admeto un gran respecte per totes les confessions i, particularment, per l'Església catòlica, que és la d'aquí, a la que em sento vinculat culturalment. I no tinc cap dubte que el Papa Francesc, un home extraordinari, únic, transformaria el sentit de les relacions humanes si el temps i l'autoritat no ho haguessin d'impedir.

Àngel Casas, un ciutadà exemplar.

Sorgit del moviment veïnal, Àngel Casas fou elegit el primer alcalde des del restabliment de la democràtica (1979-1983) sota les sigles del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-C), partit en el qual ha militat fins a la seva mort.

Ha estat un dels iniciadors del model de ciutat que és avui Sant Cugat, i es pot dir que contribuí a fer que els ajuntaments democràtics es convertissin en la principal eina per tal que la ciutadania assolís les garanties necessàries de participació i de qualitat de vida com a objectiu principal que fos un projecte col·lectiu i il·lusionant passada la dictadura.

Àngel Casas es va proposar impulsar polítiques de proximitat que tinguessin una repercussió directa i immediata sobre la ciutadania i que ajudessin a transformar la ciutat. Innovador i creatiu, també va destacar pel seu suport a l'escola catalana, com el pagament des del consistori de la dotació destinada a les escoles de mestres de català, o la posada en marxa d'un sistema de transport públic als districtes més allunyats del nucli urbà del municipi, la urbanització de les rieres, la construcció de les primeres escoles bressol municipals, o aconseguir el traspàs del ministeri de l'edifici de l'Escola de Magisteri al municipi per destinar-lo a la Casa de Cultura.