La política del día a día

Después de casi más de un año de ser testigua del 'proceso', todo el día en la televisión, en la prensa y en los mensajes de amigos y familiares que te quieren informar por mucho que tú no quieras, hemos aprendido a vivir con ello. Es decir, política todo el día. Agotador.

Cotidianamente y sin descanso hemos vivido días llenos de 'hechos históricos y solemnes' acompañados de fervor patriótico. Banderas, lazos, más banderas, y de todo un festín de sentimientos, que a mí personalmente me asusta. Y los problemas de verdad, casi se pasa de puntillas por encima de ellos y lo que es importante para la gente pasa a ser secundario y banal.

Sí, señor. Entonces la política se convierte en un ejercicio cotidiano de hablar de sí misma, hay que visualizarla y casi diría que sobarla, y se vuelve soporífera, alejándose de su función más importante, que es servir. En lugar de eso pasa a importar que si eres Capuleto o Montesco, 'uno de los nuestros', en plan De Niro, o de los suyos. Y así, la conversación cotidiana es un discurso, o mejor dicho, un sermón bien aprendido que tienes que dar y sobre todo tienes que convertir a tu causa a quien te escucha, no sea que se vaya pensando que es libre de opinar o de ser quién quiera. Pues sí, así estamos machaconamente hace un año o más. 

Gracias a Dios como soy bastante autista no lo empecé a sufrir cuando empezó y fui una víctima tardía de tanto fervor. Para consolarme pienso que son ciclos históricos en España y Europa y la década de los años 30 del siglo XX ya pasó. El problema es que aquello terminó fatal y confío que esto pase como una pesadilla y entremos en un periodo de políticos no famosos, sino grises, de esos que solo quieren hacer un trabajo funcional para mejorar la vida de todos, rojos y azules. Un trabajo de mejora de calles, leyes justas, etc. Aburrido pero que de eso se trata; no de dar la paliza estéril y sobre todo muy muy peligroso. Ya te digo.

Els pobres no voten

Fa uns dies s'ha publicat el baròmetre inclusiu de Sant Cugat de 2017. Els seus resultats ens indiquen que no vivim en la bombolla del Vallès que s'han obstinat a fer-nos creure. Des de CiU, PDeCAT, Uunts per..., etc



El 35,5% dels santcugatencs viu en llars amb dificultats per arribar a final de mes. Un 11,4% de les persones no pot fer front a despeses bàsiques i un 3,7% de la ciutadania es troba en situació de pobresa extrema. Aquest baròmetre també ens indica que el perfil de les persones en situació de pobresa a Sant Cugat és el d'una persona immigrant, nascuda fora de Catalunya. Amb un nivell d'estudis inferiors als universitaris o que no tingui domini de la llengua catalana. És a dir, les mateixes característiques que la resta de persones pobres en qualsevol lloc, tants sol li faltava afegir que en la seva majoria són persones que no exerceixen el seu dret a votar.

Si bé Sant Cugat no és el paradís que els agradaria a la dreta que ens governa, és cert que les persones amb dificultats econòmiques no són la majoria a la nostra ciutat i si, a més, unim que són persones que no solen votar, això els converteix en invisibles per als governs de dretes. La dreta liberal sempre es mou pels mateixos paràmetres, i especialment pel compte de resultats, és a dir no té sentit gastar excessius esforços en persones que són invisibles i que a més no voten.

Entrevista a Pilar Gorina per la Veu de Mira-sol

Veïna de Mira-sol des de 25 anys, ha participat en l’AAVV Sant Joan, amb el CAU, amb l’AMPA de l’institut Leonardo da Vinci, i ha estat presidenta de la coordinadora d’AMPES. Ha representat al PSC en diferents consells de participació i fou regidora els anys 2009-2011.

Tu que has estat compromesa amb diferents entitats del barri, Com veus al barri?

M’agrada viure a Mira-sol, m’encanta. Però mai ha estat prou cuidat, més aviat s’ha anat
deteriorant força tota la via urbana, algun parc... La inseguretat per robatoris és una constant a la que no ens podem acostumar i la presència policial molt minsa.

Què creus que necessita? 

La reivindicació més important del barri ha estat desatesa sempre.
La famosa ”piscina”, una cosa molt simple. I des que hi visc sembla una presa de pel. Projectes,canvis... I a més discrepo de la ubicació i disseny de serveis previstos. En el lloc on està prevista hauria d’anar l’Institut –escola del Catalunya. I la piscina podria estar en el mateix indret si es planifiqués correctament. De fet podria anar al terreny del Casal. Sempre he defensat aquesta opció que era econòmica i la que volia el barri.

Tu ets educadora, com veus l’educació pública a Sant Cugat?

L’educació pública a Sant Cugat sempre ha estat correcte. Segurament el nivell socio-
econòmic-cultural ho ha facilitat. Trobo a faltar unes ganes d’innovar i de transformar l’escola pública en profunditat. Dono suport totalment a les famílies que reivindiquen una “escola viva i activa” que cal a Sant Cugat. I amb voluntat n’hi hauria. S’han perdut oportunitats importants.