Fem una crida a favor que hi hagi més civisme

La crema de containers, pintades, o les defecacions d’animals al carrer, suposen una despesa inacceptable per a les arques municipals

Els socialistes de Sant Cugat alerten que és inacceptable seguir assumint les despeses de diner públic, sobrevingudes per accions d’incivisme. Els darrers containers cremats a la via pública aquesta setmana, afegit a les pintades incontrolades de graffitis en nombrosos punts de la ciutat, conjuntament amb les defecacions i orins d’animals domèstics damunt les voreres, i en parcs i zones verdes, són un un clar exemple que la Ciutat no està avançant en matèria de civisme.

Pels socialistes també és important i necessari que hi hagi un acord definitiu del Pacte per la Nit, per tal de trobar l’equilibri entre l’ocupació de terrasses, el soroll nocturn que provoquen i el descans veïnal dels sectors on hi ha terrasses d’establiments comercials.

El portaveu socialista, Pere Soler, fa una crida a l’equip de govern a no abaixar tant els braços i a millorar els resultats en polítiques de “bona ciutadania”. Per Soler, que en el passat ple de juny ja va preguntar perquè no hi ha agents cívics al carrer, cal “que s’intensifiquin les accions a peu de carrer, tan les preventives com les sancionadores, especialment per aquelles persones que es dediquen a maltractar el mobiliari urbà, a cremar contenidors, o embrutar la via pública, i per tant s’ha de donar instruccions precisses a la policia local i posar agents cívics al carrer a reforçar aquestes tasques”.

El PSC també lamenta “l’incivisme ideològic” que han mostrat alguns, que en aquesta campanya electoral s’han dedicat a trinxar pancartes i cartelleria d’alguns partits. Per Pere Soler, “no són maneres de practicar la bona convivència si d’entrada ja no s’accepten els valors de la democràcia, inclosos els de la diversitat de pensament”

Segons el portaveu socialista, cal insistir en l’educació cívica i en seguir fent pedagogia, per tal que “algun dia poguem arribar a tenir un nivell excel·lent de civisme, i a Sant Cugat ens en poguem sentir orgullosos”.

Carles Martí diu a Sant Cugat que el Sí del PSC és per sumar-se al canvi a l'esquerra que ha de liderar el PSOE

El cap de llista del PSC a la candidatura del senat ha fet campanya a Sant Cugat acompanyat de militants de l'Agrupació local i del primer secretari, Pere Soler. 

Carles Martí està convençut que tant el PSC a Catalunya com el PSOE, a la resta de l'Estat,  tindran molts millors resultats que el publicats a les enquestes.

Martí ha dit a Sant Cugat que la suma del PSC serà important en el canvi a l'esquerra del futur govern d'Espanya que liderarà Pedro Sánchez.

El candidat del PSC al senat ha estat a Sant Cugat fent campanya, participant a la carpa del PSC, ubicada a la plaça de l'estació, passejant pels carrers del centre visitant establiments comercials, esmorzant amb representants d'entitats veïnals de la ciutat, protagonitzant en una entrevista a TV Sant Cugat, i finalment, fent una trobada amb representants sindicals de la Vila.

Martí ha estat acompanyat en tot moment pel primer secretari del PSC local, Pere Soler, i companys de l'executiva.

Guerres i dones.

 

Extraordinari el llibre de Svetlana Alexiévitch. Darrere del títol La guerra no té rostre de dona, la premi Nobel realitza un treball inèdit en el terreny de la dolorosa relació entre les dones i la guerra.

La guerra, millor dit, les guerres han estat una constant en la Història des del començament dels temps coneguts. Tant constants que semblen complir un destí ineluctable i que en la seva formulació teòrica (i mes conservadora) ve a dir: Com que l’home es un llop per l’home, resulta natural que esclatin brots de violència col·lectiva. De fet, tots els esforços civilitzadors han tendit a substituir les armes per la paraula, per la negociació, la diplomàcia i la política. La pau, seria doncs el resultat d’un esforç de construcció voluntària i voluntariosa.

 

D’altra banda, no és estrany que el discurs de la violència inevitable hagi estat tant dominant. En un tipus de cultura patriarcal fonamentada en la competència, el domini i la permissivitat en l’expressió violenta, la guerra no solament és acceptada, sinó sovint “exaltada” en forma de relat heroic, de mostra de grandesa, de valentia i honor individual i col·lectius. La Historia se’ns ha explicat posant majúscules a les grans batalles i fent de les conquestes violentes l’explicació de molts avenços.

Sencera o a trossos?

Darrerament s'ha obert un debat sobre una qüestió difícil, els “ventres de lloguer”, o dit en llenguatge correcte, la maternitat subrogada. Hi ha qui ho defensa en nom de les parelles que desitgen molt tenir fills i de la llibertat de les dones que s'hi ofereixen. És més, en algunes sèries televisives s'explica amb tota naturalitat les angoixes i alegries que aquesta pràctica comporta en una família, tan normal com qualsevol altra. I al final, flors i violes i romaní. Grups de dones feministes arreu del món, d'altra banda, han posat el crit al cel argumentant: “No som gerros o atuells.” El debat està servit. Aquest seria un de tants si no fos perquè incideix en un vell problema que ara ens arriba disfressat de modernitat gràcies als avenços de la tecnologia i la medicina moderna. Acabat l'esclavatge –almenys teòricament–, queden molts romanents que recauen prioritàriament sobre les dones econòmicament i social més vulnerables. I a això s'hi suma que malgrat els avenços en els drets humans de les dones, l'actual avidesa descontrolada del mercat sembla trobar noves formes de cosificar el cos de les dones per a la venda o el lloguer. Sigui a trossos o a estones, com en la prostitució, en la compra d'òvuls o darrerament el lloguer de ventres. La coincidència de tres factors fan d'aquesta una nova forma d'explotació: les desigualtats creixents entre països i societats obren nous mercats possibles d'úters, com ho fan amb la roba barata que comprem aquí –ja s'està dient, els úters més barats són els de l'Índia–. D'altra banda, la globalització econòmica ho facilita i en tercer lloc la cultura patriarcal de sempre ho naturalitza sota el discurs del desig de procrear de tantes famílies i la llibertat individual per emprar com es vulgui el propi cos. Però ens preguntem: s'oferirien ventres de lloguer si no hi hagués diners per entremig? Sembla que no, excepte en alguns casos de germanes o amigues íntimes que s'ofereixen a fer-ho gratuïtament, de la mateixa manera que un germà dóna un ronyó. Ben diferent de la compra i venda d'òrgans. Alguns pobres –ho sabem– es venen parts del cos als rics.

I algunes dones pobres lloguen els seus úters a dones riques. I no s'hi val a parlar de “triar lliurement” si no s'atribueix tot el pes que els condicionaments econòmics tenen sobre la vida de les persones. És el mateix que passa quan es parla de les dones captades per a la prostitució. Llibertat?

S'oferirien ventres de lloguer si no hi hagués diners per entremig? 

 

El cas dels úters de lloguer il·lustra perfectament una realitat punyent: la manca de límits, la voracitat d'un capitalisme en què tot es pot comprar, vendre o llogar en uns mercats globals cada cop més desiguals. Una voracitat que recau sobre la població femenina més desvalguda que, per un o altre camí corre el risc de ser venuda, llogada sencera o a trossos. On rau la llibertat, el respecte, l'autoestima, l'experiència íntima de les donants? Que potser el cos de les dones no és la mateixa dona? On establim els límits d'allò que mai hauria d'entrar en la lògica dels mercats ni de la mercantilització progressiva de la vida personal?

Front comú a l’assetjament escolar

Des del mes de setembre de 2006 hi ha signat, per part de totes les institucions implicades en la protecció de la infància i l'adolescència, el protocol marc d'actuacions en casos d'abusos sexuals i altres maltractaments greus o menors. Aquest protocol va ser aleshores impulsat pel Síndic de Greuges de Catalunya i buscava assegurar una coordinació eficaç en la protecció efectiva dels infants i adolescents per garantir els seus drets, la seva integritat i la dignitat. 

Aquest protocol va ser una gran passa endavant que sumava i reforçava als protocols vigents aleshores a les nostres administracions locals i a les supramunicipals. Quatre anys més tard es va dur a terme l'aprovació al Parlament de Catalunya de la Llei 14/2010 dels drets i oportunitats de la infància i l'adolescència i l'any 2014 es va aprovar la llei 11/2014 per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per eradicar l'homofòbia, la bifòbia i la transfòbia.

No tinc cap mena de dubte que tots els protocols i lleis que s'han anat aprovant al llarg d'aquests darrers anys han estat avenços molt importants en la lluita per neutralitzar i evitar els casos d'assetjament i pel reconeixement dels drets dels infants i dels adolescents, i d'altres col·lectius que en són víctimes.