Algú haurà d'explicar el perquè no
Aquesta setmana s'ha produït una votació al Congrés dels Diputats que ha permès derogar el Reial Decret de Llei (RDL) sobre les mesures urgents en matèria d'habitatge i lloguer. Ara que des de Sant Cugat ens hem posat tots d'acord per incrementar mesures en favor de l'habitatge, sembla mentida que el tactisme i estratègia electoral esborrin d'una plomada la voluntat de presentar batalla al problema que estan patint tantes famílies.
Del PP i de Cs ja ningú s'espera res donada la seva batalla per veure qui és més de dretes o conservador, però algú haurà de posar en evidència el posicionament d'ERC i Comuns en tirar enrere allò que ens afecta de manera directa. La proposta del govern en forma de RDL pretenia revertir la manca de les polítiques del PP en matèria d'habitatge i que van provocar pujades desorbitades dels preus (lloguer i venda) que donava resposta política i urgent al problema de l'accés a l'habitatge, ja que tenien una immediatesa sense haver d'esperar una tramitació llarga i feixuga en l'elaboració d'una llei, i que a la vegada ajudava en primera instància als ajuntaments de manera directa.
Per una ciutat capdavantera en igualtat
Com a ciutat, estem deixant molt a desitjar últimament.
Sant Cugat s’ha convertit en la ciutat on es necessita invertir més diners en el lloguer. De fet, les dades ens han mostrat com un ciutadà de Sant Cugat es deixa el 30% del seu sou en el lloguer. Es necessiten uns 3.500€ nets mensuals per pagar-lo. En una ciutat està molt bé invertir tecnologia i apostar per ser una smart city però també es necessita ser capdavantera en qualitat de vida i, sobretot, ho hauríem de ser en igualtat, aspecte en què no acabem de destacar ja que les desigualtats entre rics i pobres sembla ser que no disminueixen.
Dona la sensació que a Sant Cugat no li importa si no pots pagar el lloguer, et convida a marxar a altres poblacions on l’habitatge és més barat o que no dona importància als desnonaments que s’han produït, uns 28.000 en cinc anys a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
“¡Que vienen los fachas!”
S’ha confirmat el que fa poc més d’un mes semblava impensable: la junta andalusa tindrà un nou govern de dretes i, encara més sorprenent, aquest govern es sostindrà gràcies a l’extrema dreta. Hi ha raons per a preocupar-se per l’auge de l’extrema dreta a Espanya, i a Catalunya?
Lamentablement, és un fet inqüestionable que l’extrema dreta està creixent arreu del continent europeu, no sent Espanya cap excepció. Le Penn, Salvini, Abascal... tots comparteixen un mateix tret distintiu: un discurs plagat de mentides i falsedats que juga amb la falta d’informació fiable de les xarxes socials i el cansament de la gent amb els partits tradicionals.
El que ha passat a Andalusia no és més que un símptoma del que portem molt temps observant: l’apatia i el desencant de la gent amb la política. A Andalusia no han guanyat les dretes. Han perdut les esquerres. Si ens fixem en els índex de participació d’aquests últims comicis, gairebé la meitat dels votants andalusos no s’han molestat ni en trepitjar els seus col·legis electorals.
El problema de la política actual no són el senyor Abascal, ni la senyora Le Penn. Aquest tipus de personatges sempre han existit i existiran en política. El veritable problema de la política dels nostres dies és que ha deixat de ser política. S’ha convertit en un joc de números, en quatre frases impactants i en el “¡Y tú más!”.
A l’extrema dreta, senyors i senyores polítics, no se la venç acusant-los de fatxes, ni d’extremistes; sinó amb fets, amb dades, però sobretot, amb un discurs potent que torni a il·lusionar a una gent que cada vegada més no vol saber res més de la política.
per Àlex Torres Membre de la Joventut Socialista de Sant Cugat
Suscribirse a:
Entradas (Atom)