Valldoreix! De reunión en reunión de vecinos

Los vecinos de los diferentes barrios de la EMD de Valldoreix se organizan tras el desconcierto y la parálisis de la administración por no resolver el problema de Seguridad y de los destrozos del temporal de hace unos días. Los vecinos de Can Monmany y de la Guinardera están convencidos que creando unas asociaciones conseguirán defender mejor sus intereses delante de las administraciones, ya que el Ayuntamiento parece que mira hacia otro lado y no resuelve los problemas de seguridad que están sufriendo diariamente. Pasan así la responsabilidad a los vecinos para que se organicen al margen de la administración, muchos de los cuales ya hace años que han fortificado sus propios hogares y han contratado para que gestionan la vigilancia por el barrio a diferentes empresas de seguridad.

En algunas de estas reuniones he estado presente como vecino afectado y he asistido a la iniciativa vecinal donde se han apuntado ideas diversas como la colocación de varias cámaras de vigilancia en sitios estratégicos tanto en Can Monmany como la riera de la Guinardera. Como afiliado al PSC Gent per Sant Cugat he creído conveniente trasladar las graves preocupaciones de los vecinos a mis representantes en Sant Cugat para que soliciten una reunión de Seguridad con el Conseller de Interior de Generalitat para reforzar el equipo de Mossos o cualquier otra medida que crea conveniente y que ayude a reforzar la seguridad en Valldoreix. 

La política del día a día

Después de casi más de un año de ser testigua del 'proceso', todo el día en la televisión, en la prensa y en los mensajes de amigos y familiares que te quieren informar por mucho que tú no quieras, hemos aprendido a vivir con ello. Es decir, política todo el día. Agotador.

Cotidianamente y sin descanso hemos vivido días llenos de 'hechos históricos y solemnes' acompañados de fervor patriótico. Banderas, lazos, más banderas, y de todo un festín de sentimientos, que a mí personalmente me asusta. Y los problemas de verdad, casi se pasa de puntillas por encima de ellos y lo que es importante para la gente pasa a ser secundario y banal.

Sí, señor. Entonces la política se convierte en un ejercicio cotidiano de hablar de sí misma, hay que visualizarla y casi diría que sobarla, y se vuelve soporífera, alejándose de su función más importante, que es servir. En lugar de eso pasa a importar que si eres Capuleto o Montesco, 'uno de los nuestros', en plan De Niro, o de los suyos. Y así, la conversación cotidiana es un discurso, o mejor dicho, un sermón bien aprendido que tienes que dar y sobre todo tienes que convertir a tu causa a quien te escucha, no sea que se vaya pensando que es libre de opinar o de ser quién quiera. Pues sí, así estamos machaconamente hace un año o más. 

Gracias a Dios como soy bastante autista no lo empecé a sufrir cuando empezó y fui una víctima tardía de tanto fervor. Para consolarme pienso que son ciclos históricos en España y Europa y la década de los años 30 del siglo XX ya pasó. El problema es que aquello terminó fatal y confío que esto pase como una pesadilla y entremos en un periodo de políticos no famosos, sino grises, de esos que solo quieren hacer un trabajo funcional para mejorar la vida de todos, rojos y azules. Un trabajo de mejora de calles, leyes justas, etc. Aburrido pero que de eso se trata; no de dar la paliza estéril y sobre todo muy muy peligroso. Ya te digo.

Els pobres no voten

Fa uns dies s'ha publicat el baròmetre inclusiu de Sant Cugat de 2017. Els seus resultats ens indiquen que no vivim en la bombolla del Vallès que s'han obstinat a fer-nos creure. Des de CiU, PDeCAT, Uunts per..., etc



El 35,5% dels santcugatencs viu en llars amb dificultats per arribar a final de mes. Un 11,4% de les persones no pot fer front a despeses bàsiques i un 3,7% de la ciutadania es troba en situació de pobresa extrema. Aquest baròmetre també ens indica que el perfil de les persones en situació de pobresa a Sant Cugat és el d'una persona immigrant, nascuda fora de Catalunya. Amb un nivell d'estudis inferiors als universitaris o que no tingui domini de la llengua catalana. És a dir, les mateixes característiques que la resta de persones pobres en qualsevol lloc, tants sol li faltava afegir que en la seva majoria són persones que no exerceixen el seu dret a votar.

Si bé Sant Cugat no és el paradís que els agradaria a la dreta que ens governa, és cert que les persones amb dificultats econòmiques no són la majoria a la nostra ciutat i si, a més, unim que són persones que no solen votar, això els converteix en invisibles per als governs de dretes. La dreta liberal sempre es mou pels mateixos paràmetres, i especialment pel compte de resultats, és a dir no té sentit gastar excessius esforços en persones que són invisibles i que a més no voten.

Del 'francotirador' passant per Franco

En els últims dies ens hem assabentat que hi havia un individu, un 'francotirador', que preparava un pla per atemptar contra el President del Govern Pedro Sánchez. Personatges d'aquests hi ha hagut uns quants al llarg de la història. L'atemptat més famós va ser el del president dels Estats Units J.F. Kennedy que a dia d´avui per alguns va ser una conspiració. Com tants d'altres al llarg de la història com els intents d´atemptar contra Hitler o Franco. Millor no entrar en la conspiració de l'atemptat de Carrero Blanco... Com deia, a Franco també van voler atemptar contra ell membres d´ETA i altres individus, però poc es coneix sobre aquest tema.

Després de fer un repàs de la història, m'agradaria centrar-me en el personatge que volia atemptar contra Pedro Sánchez, Manuel Murillo. Algunes coses es coneixen sobre ell, fill de l'últim alcalde franquista de Rubí, posicionaments d'extrema dreta i aficionat al tir, encara que en això últim, pel que diuen, era bastant mediocre.

L'argument que utilitza Manuel Murillo per assassinar el President Sánchez és que en els propers mesos el Govern Socialista farà l'exhumació de les restes de Franco del Valle de los Caídos. Un gest que moltes persones d´Espanya i de l'estranger estan esperant, simplement per dignitat a les víctimes represaliades que no han pogut tenir sepultura.

Aquests fanàtics d'extrema dreta que encara queden al nostre país s'equivoquen si creuen que intentant atemptar contra el President del Govern o atacant agrupacions socialistes ens farà canviar d'opinió sobre un tema que ja fa temps que hi hauria d'estar resolt. Potser a aquests fanàtics caldria explicar que ja fa 40 anys que estem en Democràcia i les coses han canviat.

Francesc Aguilà

40 anys construint Sant Cugat

Aquest 2018 els i les socialistes celebrem el 40è aniversari de la fundació del nostre partit. L'any 1978 el PSC Congrés, el PSC Reagrupament i la Federació del PSOE acordaven unir-se per presentar un projecte social transformador. Un projecte que permetés fer el salt endavant que la gent treballadora del nostre país necessitava, tot respectant i defensant els valors i les sensibilitats que conformaven la realitat catalana i desenvolupant al màxim les seves aspiracions d’autogovernar-se.


40 anys amb encerts i moltes errades, segur! Però la història ha demostrat que el Partit dels Socialistes de Catalunya ha estat i és el millor instrument per avançar en igualtat, llibertat i justícia social. 40 anys ens avalen, 40 anys en els quals, tot i patir moments molt difícils com a organització, hem continuat aguantant el timó, fermes i ferms en les nostres conviccions i els nostres ideals, sense renunciar als nostres valors i amb la voluntat d'arribar a consensos i acords tenint en compte el conjunt del poble de Catalunya. Un poble que sens dubte unit en la seva diversitat és més fort i més ric.

40 anys treballant pel país i per la nostra vila. El PSC de Sant Cugat també es va fundar el setembre de 1978 i des de l'agrupació local hem engegat un programa d'actes per commemorar aquests 40 anys construint el nostre poble. Aprofitem doncs aquesta celebració per fer un especial reconeixement a totes aquelles companyes i companys que en diversos àmbits i responsabilitats han donat vida i sentit a la nostra organització, servint el millor possible a la nostra vila. Actes, projectes, campanyes, accions i reivindicacions socials que s'han fet en favor de millorar les condicions de vida dels santcugatencs i les santcugatenques.

I tot això ho celebrem amb orgull, empenta i més il·lusió que mai. Per molts anys més construint país, per molts anys més construint Sant Cugat!

ELENA VILA

Amb il·lusió i perseverança

Ara farà gairebé quatre anys que amb unes circumstàncies excepcionals vaig ser elegit candidat a l'alcaldia pel PSC. Va ser una comtessa electoral molt dura, afrontàvem aquells comicis amb una situació interna difícil i de desencís i amb un panorama polític extern totalment advers amb l'única voluntat col·lectiva de la resta de forces de soterrar al PSC per sempre.

En aquell context un grup de companyes i companys ens vam posar a treballar de valent per teixir una candidatura, la millor candidatura que podríem tenir en aquell moment i ho vàrem aconseguir! I l'agrupació ens va donar el suport i la força suficient per afrontar amb garanties aquella campanya electoral.

am confeccionar un programa electoral, vam teixir complicitats entre els companys i companyes intentant la màxima participació de tothom. Una campanya que vam haver d'afrontar amb més austeritat que mai, la situació econòmica de l'agrupació era crítica i no ens podien permetre gaire despeses, de fet si no hagués estat per la solidaritat de la resta d'agrupacions de la Federació del Vallès Oest no hauríem pogut fer cap tipus de campanya. Des d'aquí vull agrair tant a la federació del Vallès Oest com a l'executiva nacional el seu suport en tot moment per intentar fer el paper més digne possible.

Gràcies al treball de la precampanya i de la campanya i dels companys i de les companyes vam poder revertir els mals auguris de la desaparició de la nostra representació municipal. Ens vam quedar a 50 vots de repetir resultats i mantenir els dos regidors que havíem obtingut el 2011, però no va ser possible i ens vam quedar amb un regidor.Tot i així durant aquest mandat hem reforçat el grup municipal amb la incorporació de dues persones compartint una jornada laboral, a més com ja sabeu a inicis del 2017 vam signar un acord de govern que va poder aguantar gairebé un any fins que el 'procés' li va posar fi, i del qual ens ha portat beneficis tant en la gestió política com en la repercussió econòmica de l'agrupació.

El treball del grup municipal amb la incorporació d'una altra persona per a la gestió també de les àrees de govern, implicava de manera indirecta una major estabilitat econòmica a l'agrupació, a més d'intentar reduir les despeses o fer-les de manera més racional, ens ha permès entre altres coses poder tenir una nova seu socialista a la ciutat en un lloc cèntric i envejable, i que finalment hem pogut inaugurar.

Pressupostos

En aquests dies observem amb interès la manera com els governs dissenyen la seva estratègia a curt termini. Una estratègia que es mostra naturalment amb l'elaboració dels pressupostos. Bé, alguns governs, perquè, per exemple, el govern actual de la Generalitat ni té estratègia, ni té pressupostos, ni té interès. De fet, ni governa. Probablement, de tant que està 'pressionant' (sic), el Molt Honorable ha provocat que el seu ventríloc de Waterloo s'hagi fet un embolic amb les representacions i els personatges. Per cert, algú s'ha preguntat per què un intel·lectual de primer ordre, un home de cultura catalana pura i excelsa, utilitza el castellanisme 'apretar' per encoratjar les bèsties? Bèsties ho som tots com a éssers naturals d'aquest món. Però, en aquest cas, Torra es dirigeix, per descomptat, a les bèsties beneïdes, somrients, de pau i no com les altres bèsties, les hienes, agressives, llefiscoses i rovellades. Resposta: o és, en el fons, un castellà vell o el ventríloc li fa dir expressions que ell no processa adequadament.

Tornant als pressupostos. Són la fotografia de qualsevol govern. El de Madrid, el 'gobierno bonito', que diuen els insignes plumífers de la dreta nacional catolicista a les tertúlies i als digitals. I aquí, a Sant Cugat, el 'gobierno flaquito', que diria jo, on l'equip de direcció política encapçalat per la senyora Fortuny, sembla més preocupat en preparar les maletes per fer un viatge nostàlgic que en la ciutadania. No és el viatge a Ítaca, que també el preparen amb molt de gust des de fa anys, i que mai no acaben d'engegar, quedant-se sempre encallats a la rotonda de l'Hipòdrom. És senzillament el viatge de fi de curs, on tot s'acaba, sabent que quan regressin ja no tindran la paella municipal pel mànec.

 El 'gobierno bonito' del senyor Sánchez acaba de presentar un esborrany de pressupost per al 2019. Convindria assenyalar que són els comptes més progressistes de la darrera dècada. Probablement, encara insuficients per retornar als treballadors tot allò que el vent de l'enèsima Gran Crisi financera s'endugué. Però no hi ha debat sobre la ferma voluntat del govern socialista de defensar el dret al benestar que tenen individualment i col·lectivament els ciutadans d'aquest país. Que les dretes, espanyola i catalana, es posin les mans al cap és la prova del cotó que l'esborrany de Sánchez va en la bona direcció. En cas de ser aprovat, extrem que no es pot descartar, el govern faria bé de descomptar dels comptes una possible desacceleració econòmica pel conflicte aranzelari internacional i la derivada inflacionista. 

Gestionar amb cinquanta i pocs per cent

Jo no en sabria, ho reconec! Fa temps que hi penso i en moltes ocasions crec que un cert atzar fa que el gran o el petit món avancin cap a una direcció o altra. Sovint 2, 3, 200, 3.000 vots, que representen un 50 i poc % decanten un tema fonamental i m'esgarrifa.

Quan una persona vota no sempre està al 100% segura del que pensa que serà el millor per aquell col·lectiu. A vegades hi ha un romanticisme al darrere, una emoció, un jo voto sabent que no sortirà, interrogants... La presa de decisions, especialment quan cal optar entre dues opcions i realitzada per una majoria limitada del 50% més o menys, planteja molts problemes.

El 3 de gener de 2016, el consell polític de la CUP, per un 53%, va decidir no investir Artur Mas com a President de la Generalitat. Podria haver passat el contrari si algun/a líder hagués defensat millor la postura contraria o bé tingués més membres de la seva corda.

Quan l'1 de febrer de 2016 Hillary Clinton guanya a Bernie Sanders (52% front 43%) vaig pensar que ni jo mateixa sabria què fer. Hillary era una dona, però estava més d'acord amb Sanders. Aquest resultat va afavorir a Hillary?

Quan el 23 de juny de 2016 Anglaterra vota en referèndum la sortida del Regne Unit de la Unió Europea o 'Brexit' amb un ajustat 52% front a un 48%, moltes persones que no van votar es van dur les mans al cap i segueixen en una situació complicadíssima.

Crida per la realitat

Esteu a l'atur i patiu per la manca de feina? Teniu un familiar amb alzheimer a casa? Patiu perquè els estudis que vol fer el vostre fill costen molts diners? No trobeu un pis de lloguer perquè el preu puja massa? Anar al metge és una aventura perquè l'hospital està molt lluny?


Aquests són problemes que existeixen a la realitat de la nostra ciutadania, de les persones que viuen i treballen a les nostres ciutats. Problemes comuns que compliquen les nostres vides i que no podem solucionar nosaltres sols. Necessitem el suport de les nostres administracions per trobar solucions que puguin millorar les nostres vides.

El poder transformador de la política consisteix a millorar la vida dels nostres conciutadans, La política és vocació de servei. Els objectius han de ser clars i concrets. Les persones tenim problemes concrets i demanem dels nostres líders solucions concretes.

Sovint la nostra felicitat està molt a prop. Només cal una decisió política, una bona gestió dels recursos públics: tenir oportunitats per treballar, tenir suport a casa pels nostres malalts i per les persones grans, tenir accés als estudis i a la formació que volem i no que depengui del preu, viure al lloc on volem viure sense endeutar-nos massa...

No cal fer volar coloms, no cal aixecar banderes ni assolir somnis llunyans. Només necessitem solucionar els problemes comuns de les persones. I això ja és molt.

Un nou esclat feminista...

Aquesta vegada, s'ha produït una mobilització massiva, gairebé universal. I calia, sí. Fins a la gran trobada que Nacions Unides va organitzar a Beiging no estava gens clar, formalment i realment que els Drets de les Dones formessin part del que des de fa mes de dos segles, es consideren els Drets Humans Fonamentals.


Per estrany i contradictori que sembli, la meitat de la Humanitat ha continuat essent considerada una ciutadania de segona o tercer categoria. Aquest fet, no tan sols va costar la vida a moltes dones que en temps de la Revolució Francesa reclamaren els mateixos Drets Humans que els Homes (la mes coneguda Olympia de Gourges), sinó que tots els esforços posteriors per assolir una certa igualtat de Drets, s'han trobat frenats, impedits per una , diguem-ne 'cultura' mil·lenària tant arrelada, que l'única història, l'únic relat públic i difós, ha estat construït, protagonitzat pel patriarca, i mentrestant la història real, la no dita, s'ha anat sustentant sobre la vida, el treball de la majoria silenciosa de dones. EI seu silenci públic, ara ho anem veient, ha deixat dèficits humans d'unes dimensions que encara ara, no som capaços de valorar. Potser algun dia llegirem el relat de les grans conquestes i guerres amb gran tristesa, i podrem calibrar on ens ha dut el silenci públic de les dones, que fa que la història sembli un gran compendi de 'hazañas bélicas'

No se trata de reabrir heridas, es una cuestión de Justicia

En las últimas semanas, hemos visto a través de algunos medios de comunicación el revuelo que ha causado entre los partidos de derechas muy cercanos a un dictador, al que prefiero no nombrar, y en especial por el Presidente del PP Pablo Casado. El cual anunció que su partido va a presentar en las Cortes Españolas una ley, que ellos llaman de concordia, para derogar de facto la actual Ley de Memoria Histórica, a la que ha calificado de "irresponsable e innecesaria". De este modo cuestionando así la decisión del actual gobierno de Pedro Sánchez, de cumplir con los compromisos adquiridos por España y exigidos por la ONU a través de su representante Pablo de Greiff, quien insiste en la necesidad de que el Gobierno Español atienda "de forma urgente" las exigencias de las víctimas del franquismo y la Guerra Civil.

Este requerimiento, como bien ha dicho la ministra Carmen Calvo, llega tarde ya que el partido Socialista en anteriores gobiernos no supo dar prioridad a un asunto tan importante como este, se trata más que dignificar la vida de aquellos hombres y mujeres que nunca tuvieron voz.

Una (altra) mirada a les pensions públiques

Hem sabut aquests dies, per les dades publicades per l'INSS, que el grup de pensionistes que més creix percentualment, amb moltíssima diferència, és el dels qui cobren la pensió màxima (més de 2.500 € per paga). Això és així perquè estan arribant a la jubilació les cohorts de l'anomenat 'baby boom', molts dels quals ja varen seguir estudis mitjans i superiors, i es van col·locar a grans companyies de tots els sectors emergents de l'economia espanyola dels anys 70, 80 i primers 90.


Amb la lliure sindicació dels treballadors instaurada per la democràcia, el formidable creixement de l'economia en aquest període i els increments de productivitat inherents tant a la introducció de la tecnologia ('0mecanització' es deia aleshores) com a la major i creixent formació dels treballadors, es van produir dos fenòmens alhora.

D'una banda, les empreses van començar a créixer i a disputar-se els millors treballadors unes contra les altres. D'altra la sindicació de la força de treball va pressionar per millorar les condicions laborals i salarials, amb la generalització dels convenis col·lectius.

Això va permetre un reguitzell d'efectes positius (i algun de negatiu). Entre els primers que les pujades salarials, gairebé sempre por sobre de la inflació, van permetre la generalització d'una classe mitjana que cada vegada més podia viure 'com a les pel·lícules americanes' (habitatge en propietat, fills a la universitat, viatges a l'estranger, segona residència, canvi de cotxe cada cop amb més freqüència...) i en definitiva instal·lar-se en la societat del consum. Però s'estava gestant un fenomen no tan previst: aquests treballadors 'gaudien' de la seva feina, o com menys, del seu salari i no pensaven ni en canviar de feina ni en jubilar-se, amb la qual cosa van generar de facto una barrera d'entrada als més joves al mercat laboral de qualitat.

Un burdo rumor

En l'última setmana m'ha arribat de forma reiterada la notícia de l'agressió d'un càmera de televisió per part de Sergio Blázquez, regidor de Cs. Conec al Sergio, compartim minuts en la tertúlia de ràdio. Els nostres plantejaments polítics són molt diferents, però penso que la mentida i la difamació no són la forma de construir una societat millor.

Abans d'escriure, m'he repassat les imatges d'aquesta agressió, com ho faria el famós V. A. R. del futbol. Penso que hem d'informar-nos i ser sincers amb el que exposem en públic.

Aparentment, gràcies a les xarxes socials, vivim en l'època amb més informació de tots els temps, però paradoxalment és també la societat més desinformada. Dos són els culpables, l'excés de badomies (FAKE NEWS per als moderns) i la ràpida difusió sense el mínim contrast. S'ha traslladat la baralla política a les xarxes socials. Utilització d'experts en la difusió de notícies falses, amb l'ajuda dels 'bots' i dels 'trolls' online. Tenim exemples recents en les campanyes de Donald Trump als EUA, el Brexit al Regne Unit i partits d'extrema dreta a tota Europa, o més properes al nostre país. A qui no li han arribat els famosos missatges explicant els avantatges dels magrebins gràcies a les ajudes de l'Estat espanyol o les famoses 'jugada mestra' i 'ho tenim a tocar' en cada moviment de l'expresident Puigdemont i qui no recorda amb vergonya les declaracions de la Marta, a qui 'van trencar els dits un a un' i la quantitat d'imatges falses generades l'1O. Com les falses fotos de l'agressió (real) a una dona a la Ciutadella fa pocs dies. Fins i tot des del grup de Cs s'han utilitzat badomeries contra el regidor del PSC.

Inici de curs, tot continua igual

El mes de setembre és típica l'expressió 'inici de curs', però segons diuen en realitat en política, no és res més que la continuïtat del curs que 'teòricament' es va acabar el mes de juliol. Però realment ha estat així?.

Durant tot l'estiu hem vist com el món independentista ens anava anunciant una tardor calenta, l'expresident Puigdemont i el seu enviat a la terra promesa -el president Torra- han obert la majoria de telenotícies de TV3 i les notícies de Catalunya Ràdio, encara que només fos per contestar algunes declaracions sense importància, és igual, mentre el PDeCAT segueixi negant el repartiment de pantalla amb ERC així ens anirà en aquesta televisió pública. És cert que ERC sembla que comença a trepitjar de peus a terra i abaixa la temperatura, però no per això deixen de ser menys responsables que el Parlament de Catalunya amb el seu president hagin decidit tancar-lo fins l'octubre per desavinences entre les forces governamentals. Declaracions, pelegrinatges, festes majors, recepcions insípides d'uns i dels altres, qualsevol motiu era bo per tenir l'excusa i poder fer-ne notícia i mantenir viva la flama. D'altra banda no ens podríem deixar l'escalfament de la CUP -cercant també el seu espai- sobre les execucions extrajudicials referides als Mossos d'Esquadra -al meu entendre crec que es podria pensar segons les informacions gairebé de defensa pròpia-, en veu del seu portaveu al Parlament, oblidant-se que aquest mateix cos de seguretat de l'Estat, fou el gran heroi del nyap de l'1 d'octubre.

Antón Costas: "La Dictadura de la minoria independentista radical"

Des de la relativa calma del període estiuenc hi ha moltes reflexions respecte a tot el que ha succeït en els darrers anys a Catalunya entorn del procés.
Fa poc vàrem poder llegir un article del professor Antón Costas, al qual vaig tenir el plaer de conèixer en unes jornades sobre economia i el futur de l'ocupació, i on va parlar de com afectava realment a l'economia tota aquesta inestabilitat política, per això em permeto fer referència a un article seu que comparteixo i que ha estat publicat recentment "La Dictadura de la minoria independentista radicalment" On detalla algun dels aspectes que ha conduït el procés i la seva deriva. És curiós que grans figures de l'economia més enllà dels "gurús titellaires d'americanes llampants" gent de reconegut prestigi del món econòmic com el mateix Carlos Losada o Josep Borrell, hagin de fer un discurs merament polític davant de la ceguesa econòmica i endogàmica d'una economia catalana que si no mira el món i no mira a l'estat del qual pertany quedarà reduïda sense annexos i sense relacions internacionals per la seva supervivència.
Per això el que és estrany és aquesta ceguesa en l'economia catalanad'un món millor separats i aïllats de la resta. Per cert el dia del nou govern es dediqui a governar i no barallar-se potser podrà provoca aquesta mirada econòmica i fer efectiva la redistribució de la riquesa en forma de serveis a la població catalana.

Final d'etapa convergent a Sant Cugat

Aquests dies diversos mitjans de comunicació ens demanen la valoració del curs polític, sobretot l'anàlisi des d'una perspectiva santcugatenca. Algun dia ens podrien demanar també una avaluació dels propis mitjans, del comportament i de la responsabilitat que aquests també tenen de crear opinió, o l'enfoc de les 'notícies' o dels 'esdeveniments' que es projecten, i de la suposada neutralitat o l'interès periodístic, i que molt sovint s'obliden del propi criteri dels periodistes o de la línia editorial que cada mitjà impregna a la seva empresa, però aquesta de moment no és sobre la taula.

Tornant a la valoració política, creiem que aquest curs ha estat en general un despropòsit, el procés ho ha embolicat tot, malauradament la vida de la nostra ciutat s'ha vist massa afectada pel procés i per les actituds viscerals processites. Iniciàvem el curs amb un bon pacte de pressupostos i que van propiciar un bon 'Acord Govern' que consolidava i donava estabilitat a la gestió municipal, suposava una passa endavant pels 'petits detalls' de millora del dia a dia de la ciutadania i del municipi. I per citar alguns exemples: una empenta a les inversions, un impuls al pla de millora del barri del Monestir-St. Francesc, un pas decidit per dignificar les condicions laborals i els drets dels treballadors i augment i millora dels plans d'ocupació, suposava a la vegada allargar el temps de contractació i un salari digne, marcat per l'acord del salari de referència municipal. En altre àmbit recuperava la mirada territorial, un encaix a la comarca i a la metròpolis de Barcelona. En fi podríem donar més detalls però estan abastament explicats, els podeu trobar en els nostres perfils a les xarxes o a la web del PSC.

Salvaguardar el comerç

Em resisteixo a pensar que el nostre entorn urbà va canviant i que a poc a poc ens quedem sense referències en el paisatge emocional. Aquest mes tanca 'La Fabriqueta', aquella botiga de roba de tota la vida, on compràvem les samarretes, els mitjons, les bates i els davantals.

No és l'únic comerç que desapareixerà al setembre, Carnisseries Tubau tancarà després de 70 anys la botiga del carrer de la Torre. Si bé continuaran al Mercat de Torreblanca i a Coll Favà. Molts altres comerços emblemàtics han desaparegut en els últims anys: la botiga de roba Campmany del carrer Valldoreix, la cistelleria de Cal Bolet, la pizzeria Viapre del carrer Sant Bonaventura, La lionesa... per no parlar de la gran rotació de comerços que obren i tanquen les seves portes amb una mitjana de dos anys d'activitat.

Res és per sempre, és normal que molts establiments es transformin o desapareguin, però el veritable drama s'amaga en les il·lusions trencades, i el més greu en les pèrdues econòmiques al final de l'aventura de molts treballadors que fien l'última esperança a jugar-se el seu futur en l'aposta d'un comerç i desgraciadament no sempre guanyen.

China y Franco

He tenido la suerte de ir a China unos días acompañando a mi pareja, compañero y marido, todo en uno. Él trabajaba y yo paseaba y compraba cosas chinas que están muy apañadas con la sensación de estar forrada de euros. Pero poco a poco ves que no, es más bien un espejismo, que los euros ganados con un sueldo español no dan para tanto, y que de hecho, China es una potencia económica mundial.


Cuando los humos de ser europea, española y catalana desaparecen, enseguida te das cuenta que el país de Mao, el comunista integral que dio palos de dictador con todos yendo a la escuela a aprender lo que era la revolución cultural, etc. pudo evolucionar después de décadas con una gran transición y ahora son los reyes del mundo, con dos sistemas en un mismo país, un matrimonio entre el comunismo y el capitalismo que no tiene nada que ver con el mío. No sé cuánto queda del primer régimen comunista pero sí sé que hoy por hoy, después de comer una vez al día, trabajar durísimo y vestir todos en el mismo sastre, hoy tienen educación, un futuro, un presente y un pasado. Son amables, se percibe respeto mutuo y visten como les da la gana. 


Mientras mis pensamientos hacían estos análisis tan profundos, leí que nuestro presidente Sánchez intenta sacar del Valle de los Caídos a otro dictador, que como fantasma de nuestro país increíblemente siga haciendo la puñeta a los españoles, y me sentí agradecida del paso que está tomado Sánchez para quitarnos el muerto de encima. Gracias Sánchez desde China, por pequeñas cosas como éstas que aún son difíciles de hacer porque el pasado pesa como la losa de Franco, con una sombría sombra muy alargada. Finalmente levanté la cabeza disfrutando del viaje en China y pensando que Franco está cada vez más lejos de mi país, España.

Les piscines de Sant Cugat 'fan aigua'

Sant Cugat té més de 90.000 habitants i uns barris dispersos, i només disposa de dues piscines municipals obertes durant tot l'any, una d'elles al centre per donar cobertura a més de 60.000 persones i l'altra a Valldoreix amb una població potencial de quasi 9.000 persones i dues més durant la temporada d'estiu (a La Floresta i el Parc Central). L'argument que Sant Cugat no necessita piscines perquè tothom en té és més un argument de la dreta o de l'equip de govern que una necessitat real. Hi ha una part important de la població que no en disposa a prop de casa, a més de fomentar un ús irresponsable i poc sostenible d'un recurs tan apreciat com és l’aigua.

Crec que hem de trencar amb aquests tòpics que envolten a la nostra ciutat, com ara que lliguem els gossos amb llonganissa i que tothom té piscina, i dir ben clar per exemple que les 'lamines d'aigua' o els 'basos' de piscina municipals (que així s'anomenen) són insuficients i es troben saturades. I sinó que els hi preguntin als nedadors la incomoditat que és la seva pràctica trobant-se a dos i tres persones per carril de piscina, la incomoditat i les molèsties que això suposa, incrementat per l'ús pels cursos escolars, per adults, o la pràctica esportiva de clubs i/o entitats que també l'utilitzen com ara la sincronitzada o el triatló. I això no vol dir que hem de limitar-ho sinó al contrari, hem de ser capaços d'augmentar el servei i els equipaments, o cercar formules per un aprofitament màxim.

Festa Major de tots i per a tots

En aquest últim cap de setmana de Juny se celebra la Festa Major de la nostra ciutat Sant Cugat. Aquest any són quatre dies de festa. Si ens fixem en el programa, trobem bastanta oferta.


Hi ha una pregunta que ens fem els més romàntics de Sant Cugat. Per què hi ha gent de Sant Cugat que no se la fa seva la Festa Major? Quan sabem que és una Festa pagada per tots i que vol ser inclusiva. Segur que coneixem gent que marxa per la Festa Major ja sigui pel soroll, per tenir vacances o perquè les activitats que es fan no són del seu gust.

També crida l'atenció que hi hagi gent de Sant Cugat que es queda per Festa Major però gaudeixi més de les activitats d'altres ciutats veïnes. Tots hem sentit alguna vegada 'els concerts de Rubí són millors que els de Sant Cugat'. Potser és que l'estil d'activitats musicals va cada any en la mateixa línia. Això no vol dir renunciar als grups actuals de música, personalment el grup Buhos és una bona aposta, però també fer una aposta per un grup potent del moment. (Morat, Pablo Alborán, Taburete, algun cantant de l'edició d'OT d'enguany que ha tingut un seguiment descomunal entre el jovent o Álvaro Soler el cantant santcugatenc més internacional i actualment número 1 dels 40 Principales).

FESTA MAJOR SANT CUGAT 2018

Seguretat i mobilitat a Valldoreix

Com a veí de Valldoreix estic molt preocupat per molts temes sense resoldre que hi ha al nostre municipi. La seguretat i la paràlisi municipal que hi ha. No m'agrada dir que no es fa res, però des de l'associació veïnal de la qual sóc membre - Gent per Sant Cugat Valldoreix - no estem contents. Cada vegada que parlo amb un amic o membre de l'associació he de sentir: m'han robat a casa. Que podem fer? No paguem prou per tenir una vigilància 'canyera' a Valldoreix!


Són veïns de segona o què? Crec que hi ha prou de no fer res. Nosaltres sí que hem fet coses, hem organitzat un grup de veïns i hem fet feina, des de la nostra denúncia a les autoritats pertinents, hem detingut molts lladres. La policia s'ha posat les piles i creiem que portem diverses setmanes que no sento 'm'han robat a casa'.



La veritat és que la veu del poble és molt important i podeu tenir més cura que des de l'associació veïnal Gent per Sant Cugat i, des del PSC, partit del qual sóc membre, no callarem fins que tinguem un suport prou fort perquè no torni a passar aquesta deixadesa de les funcions aquí l'EMD de Valldoreix.
Nosaltres com a veïns, volem que comencin les obres del Baixador, estem farts de la pols. Sí, sí la pols a Valldoreix, encara l'any 2018 tenim carrers de terra al nostre municipi, el projecte no està ni consensuat amb els veïns.
Valldoreix necessita un canvi d'estil de fer les coses, més diàleg amb tots i menys sectarisme. Els catalans som gent que soluciona coses no posem tants pals a la roda i busquem més solucions.

Hipócritas

Hipócrita, según la definición de la RAE, es aquel que actúa con hipocresía. Es decir, aquel que finge sentimientos o cualidades que, en realidad, contradicen lo que verdaderamente siente o piensa. El concepto de hipocresía proviene de un vocablo griego que hace referencia a la función de desempeñar un papel, de actuar.


Ciudadanos (Cs) siempre ha dicho que su razón de ser es la lucha contra la corrupción y la 'vieja política', pero en las últimas semanas han demostrado que 'finge sus sentimientos o cualidades' al unirse a Rajoy en contra de la moción de censura, después de que el PP ha sido condenado por corrupción. Ciudadanos y el PP han quedado solos defendiendo la putrefacción de la política.

Comín

No hi ha espècie més irreverent i descarada al panorama polític català que la que conformen aquells que van saltar del vaixell del socialisme, just en el moment que va acabar el segon tripartit. Ni abans, ni després. Exactament quan el PSC va perdre la direcció política del país per donar pas a l'astúcia del senyor Mas i al govern de les forces polítiques, que atenent al nom de Convergència i Unió, resultaren ser les més corruptes de la història contemporània de Catalunya. Per cert, malgrat que la mona es vesteixi amb finíssimes sedes, mona serà, tot reconeixent els esforços del PDeCAT per a elaborar sopars de duro.


Citar a tots els saltimbanquis em fa mandra. Alguns s'han col·locat ràpidament en primera línia, com és el cas del senyor Ernest Maragall, el qual no es pot imaginar a si mateix sense despatx i sense assistent. D'altres segueixen insistint, tossuts i incansables, a veure què hi ha del meu. I em ve al cap el senyor Joan Ignasi Elena. Tenaç en la seva maniobra per fer-se un lloc, no li acaba de sortir bé això d'acomodar-se, ni l'assumpte del Pacte Nacional pel Referèndum ni el d'arribar a ser Conseller de la Generalitat. 'No surrender', Sr. Elena, el camí té aquestes sinuositats.

Eutanàsia: sí?, no?, com?

Fa poc hem rebut la notícia de la decisió presa per un científic australià de 109 anys que va viatjar a Suïssa per morir com desitjava. Diuen que escoltant Beethoven. D’Austràlia a Suïssa, gairebé res. La notícia ha coincidit amb la iniciativa socialista de debatre al Congrés dels Diputats la regulació de l’eutanàsia, és a dir, del dret humà, pres lliurement i voluntàriament, de morir com i quan una persona vol.

Em sorprenen, en primer lloc, tants escrúpols enfront d’un tema que ens afecta a tots, i sobretot la penalització que poden patir els professionals per ajudar a morir a qui realment ho vol. Sobretot em sorprèn des d’una òptica col·lectiva, política, quan penso que aquests països dits civilitzats no tenen cap empatx a facilitar negocis d’armes bo i sabent que mataran molta gent que no vol morir, normalment civils indefensos. I continuo pensant en les morts al mar de gent que vol viure i fuig de les guerres o la fam, que moren prop de les platges, que uns mesos després s’ompliran de xiringuitos per als estiuejants. I penso que aquests civilitzats països contemplen com moren infants de fam per sequeres o per epidèmies evitables.

Psicòpates

Hi ha un tipus de persones que estan a tot arreu i totalment integrades a la nostra societat, vivint entre nosaltres i que es comporten amb aparent normalitat encara que són capaces de complicar-te molt la vida de forma més o menys subtil quan coincideixes a la feina, et converteixes en la seva parella o senzillament no tens més remei que trobar-te'ls en el teu dia a dia.

Puc assegurar que d'aquests es pot sortir tenint temprança, voluntat i mà esquerra en el millor dels casos. Però els més perillosos per la seva repercussió social són aquells que tenen responsabilitats polítiques. Com qualsevol psicòpata integrat, es presenten davant la societat com persones meravelloses i encantadores amb una cuidada imatge, veritables llops amb pell de xai que oculten un sentiment d'egocentrisme extrem que els porta a fer qualsevol cosa sense remordiment i sense tenir en compte normes socials ni regles, arribant fins i tot a saltar-se les lleis o interpretant-les en el seu propi benefici.

Tornen al cor d'Europa

El dia 7 de maig vam celebrar el dia d'Europa. Sant Cugat és una ciutat de vocació europea, fruit d'això ha estat nomenada Ciutat Europea de l'Esport el 2018 i on resideixen uns 5.000 ciutadans de diferents nacionalitats europees.

La Unió Europea neix de la necessitat de superar els conflictes entre els veïns europeus que van culminar en les dues grans guerres del segle XX. Dirigents Europeus com Robert Schuman, Jean Monnet i Konrad Adenauer, aposten per la cooperació entre països com la millor forma de superar els conflictes bèl·lics. Al 1951 sis països: Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos formen la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA), germen del futur Tractat de Roma, pel qual es constitueix la Comunitat Econòmica Europea (CEE) al 1957. Des de 1973 la Unió es va ampliant fins als 27 estats membres l'any 2013.

En 1986 se signa l'Acta Única Europea, que dóna origen a la 'Unió Europea'. S'eliminen les fronteres internes, i la Comunitat Europea es prepara per entrar al nou segle amb una moneda única. Milions de joves estudien en altres països, amb ajuda del programa Erasmus.

Això és una violació, no un abús. No significa No!

Vergonyosa, lamentable, indignant, retrògrada, discriminatòria, injusta... aquests són alguns dels atributs a tall d'eufemisme que em vénen al cap quan penso en la sentència de l'Audiència Provincial de Navarra sobre els cinc integrants del grup anomenat 'La Manada'. I és que milers de persones hem sortit al carrer i a les places de les principals ciutats espanyoles en senyal de condemna i rebuig a la sentència judicial que ha dictat el tribunal, entenent que aquests cinc personatges (per anomenar-los d'alguna manera) van abusar però no violar a una jove de 18 anys durant els Sanfermines de 2016.

Per desgràcia i un cop més, es demostra que és urgent revisar i analitzar què està passant amb la justícia d'aquest país. Ja n'hi ha prou! No podem confiar en un sistema judicial polititzat, patriarcal i poc equitatiu. S'assenta un precedent alarmant, en virtut del qual i jurídicament parlant, no existeix violència ni intimidació quan cinc homes agredeixen brutal i sexualment una noia indefensa en un context en el qual no entraré més en detall perquè tothom el coneix i es reprodueix exhaustivament a la sentència... No estaria de més que aquesta 'Justícia' ens especifiqués d'una vegada quin grau de violència i intimidació hem de suportar les dones perquè se'ns protegeixi. És urgent demanar explicacions, seguir sortint al carrer i lluitant, perquè el que queda clar és que no podem confiar en un sistema judicial en el qual un dels jutges vota a favor d'absoldre uns individus que participen d'una agressió sexual premeditada i grupal, degradant i col·locant en una situació d'extrema inferioritat i indefensió a la víctima.

L'1 de maig tornem a sortir al carrer

El pròxim 1 de maig hem de tornar a sortir al carrer per reivindicar el treball digne. Com cada any hem de reivindicar els drets laborals dels treballadors i treballadores. Aquesta demanda històrica s'ha de fer de manera solidària per aquelles persones que no els tenen garantits, per lluitar contra la precarietat salarial o les mancances existents en cada lloc de treball.

Perquè la crisi econòmica ha deixat pel camí molts dels drets adquirits amb anterioritat, moltes de les conquestes laborals s’han vist reduïdes i escapçades amb l’excusa de redreçar l’economia i afavorir la creació d’ocupació. Hem de recuperar sobretot allò que el govern del Partido Popular ha malmès del mercat laboral i les condicions del món productiu. La darrera reforma no ha capgirat la situació de l’atur per més que ens ho repeteixin i no s’està traduint en una millora dels salaris ni dels llocs de treball, sinó que han estat l’esforç de moltes famílies i pensionistes que han aguantat l’envestida, de moltes treballadores i treballadors, d’una part de l’empresariat tenaç i amb consciència solidària, de les administracions locals posant-se al davant d’aquesta lluita.

Camus: fidelitat i llibertat

Un grup de persones notables ha recordat aquests dies, i vol continuar fent t’ho a Barcelona i arreu, Albert Camus: un autor d’assajos, novel·les, obres de teatre i articles que ha acompanyat les reflexions de moltes persones de la meva generació, malgrat que sovint no enteníem gaire el que llegíem. I potser és en l’actualitat quan comprenem millor el seu valor: en aquest moment de malestar i contradiccions en què semblen plantejar-se incòmodes problemes d’identitat o de pluralitat d’identitats entre les que sembla que calgui triar...

El seu pensament, i sobretot la seva actitud vital enfront de moltes de les contradiccions inherents a aquesta situació, comuna a moltes parts d’Europa, i a moltes altres inherents al fet de viure en societat, atorguen un nou valor a un cert descobriment col·lectiu: a la presa de consciència del pes de les emocions en les conductes socials i polítiques. Recordem que la majoria de les qüestions que ell planteja no són estrictament intel·lectuals (com voldria la racionalista intel·lectualitat francesa) sinó que neixen i s’expressen com a postures vitals, arrelades en experiències familiars tan properes com la presència de la mare i l’absència del pare.

Game over

Parece ser que aquellos 'malvados economistas' que tuvieron el descaro y la 'indecencia' de cuestionar el maravilloso sistema de reparto de la Seguridad Social que nos han vendido durante ya más de 40 años tenían parte de razón. Nos advirtieron de la que hoy ya parece evidente, que el envejecimiento de la población y su envejecimiento pondrían al límite el Fondo Reserva de la Seguridad Social.

A estos factores naturales se le suman dos factores sociales más: un paro desorbitado y una precariedad laboral sin frenos. Como resultado, una tormenta perfecta de precariedad social que hace que el último escalón del sistema de bienestar, la pensión, se tambalee si no ha caído ya. 

¿Cómo solucionarlo? La pregunta del siglo, supongo. Bueno, pues parece que según observamos podemos ir descartando las pensiones privadas al menos para la clase media y trabajadora de la población, ya que según nos ilustra el profesor de riesgos financieros de la EAE Business School y columnista del periódico 'El Español', Samer Ajour 'en España más de ocho de cada 10 planes privados de pensiones ni siquiera superan la inflación', pretexto para no contar demasiado con ellas si el volumen de ahorro e inversión es insuficiente para invertir en algún producto financiero que nos ofrezca más rentabilidad. 

Hem de tirar endavant

Davant dels darrers fets, els socialistes volem manifestar que en un Estat de dret amb separació de poders cal acatar les decisions judicials tot i que poden ser criticades. La nostra oposició a qualsevol vulneració de la legalitat vigent, començant pels fets de setembre i octubre passats, que ens va portar a l'activació de l'article 155 i conseqüentment al cessament del govern de la Generalitat, al processament dels seus membres i a unes eleccions. No vàrem participar en la votació del Senat i hem rebutjat la seva aplicació malgrat que comprenem com hi hem arribat.

Considerem desproporcionades les mesures cautelars que ha dut a la presó provisional a persones, i el fet que algunes d'elles hagin fugit del país no ajuda a la resta que han donat la cara.

Per la pau social, no calen pancartes a l'ajuntament, ni declaracions incendiàries, apropiacions indegudes dels carrers, ni l'assetjament a persones o partits que només agrada a la meitat. Estem en una societat dividida en dos blocs enfrontats, hem d'endegar un procés de reconciliació i recuperar el que hem perdut fina ara. Aquells que tenen la possibilitat de formar govern, han de proposar a persones que no estiguin afectades judicialment, si no anem cap a unes noves eleccions. Ara l'obstacle ja no és el govern de l'estat.

És un problema polític que només trobarà solució en el marc de la política, a través del diàleg, la negociació, el consens i el pacte. Els socialistes hem proposat formar un govern de concentració, en un moment especialment difícil per a les nostres institucions d'autogovern. Cridem a la calma, la serenor ciutadana i al civisme. Ara no es tracta de qui té la raó.

Viure i morir dignament

Aquests dies assistim a tot un exemple de coratge i determinació per part del col·lectiu de la gent gran en la defensa dels seus interessos. Les multitudinàries mobilitzacions i les concentracions són mostres del protagonisme, del gran pes i del paper que té aquest admirable col·lectiu, demostrant novament ser un gran actiu per a tota la societat. 
Certament, l'actual situació de crisi econòmica ha agreujat una situació que ja era difícil abans per a aquells que es troben en aquesta etapa de la vida, en la qual no s'hauria de patir cap disminució de drets ni de reconeixement. Per això s'ha d'incidir intervenint amb polítiques públiques que facilitin aquest envelliment de manera activa i productiva, i que ens permeti mantenir una digna qualitat de vida en tot moment.

No obstant això, de la mateixa manera que s'ha de garantir aquesta qualitat de vida s'ha de garantir també el dret a decidir el moment i la manera de finalitzar-la quan es pateix un deteriorament irreversible o un sofriment insuportable, un fet que ens pot passar a qualsevol de nosaltres en algun moment, independentment de ser jove o gran. Cal defensar els drets de tothom lluitant contra les desigualtats i injustícies en totes les seves formes, però també defensar els drets dels ciutadans al final de les seves vides.

Las tres fases del ‘procés’

En una primera fase, el 'procés' comenzó con un mensaje nacionalista: 'Som una nació'. Como el simple factor identitario no era suficiente para sumar mayorías, los autores del 'procés' cambiaron el discurso: en la segunda fase, la idea básica fue 'Espanya ens roba'. Aún así, no alcanzaban mayorías suficientes, y volvieron a cambiar el mensaje. En la tercera fase, actualmente, la idea clave es demostrar que España es un Estado autoritario que ahoga el espíritu democrático. Con este mensaje intentan convencer a Europa y ganar amigos para la causa nacional-separatista.

Sin embargo, España es una democracia reconocida como tal por todas las naciones. Incluso aparece en el ranking del semanario 'The Economist'  en el puesto número 19 de un total de 167 países, por delante de democracias consolidadas como Estados Unidos, Francia o Japón, de los que nadie discutiría su calidad democrática. En el contexto internacional, nadie cree en el mensaje nacional-separatista: España no es un régimen autoritario.

Lluitem plegats per unes pensions dignes

El mes passat plantejàvem una proposta per donar suport a establir un sistema públic de pensions amb una major capacitat de redistribució i reducció de les desigualtats. Preteníem a la vegada, posar llum al problema de la manca de recursos per a les pensions d'una manera seriosa i rigorosa. L'escenari que tenim davant posa en risc la situació financera de la Seguretat Social i en conseqüència, la garantia no només de les pensions actuals sinó també, i especialment, de les futures, i per això és imprescindible adoptar mesures que donin estabilitat al sistema, i va rebre el suport majoritari del plenari municipal.

Els pensionistes necessiten saber què pensen els seus polítics locals, perquè també hi ha aspectes que es poden afavorir des del món local i així ho fan saber els pensionistes cada setmana amb les seves concentracions.

Autoajuda: innocent?

Ens plouen bons consells, entenedors, pràctics i concisos, de vegades inclús en un llenguatge poètic, a través de les xarxes socials, correus o Whatsapps. Però sobretot trobem piles de consells en llibres d’autoajuda. No hi ha dubte sobre la utilitat de molts d’ells que aconsellen de forma entenedora com afrontar molts dels problemes que comporta viure. Però pot ser interessant fer palès el nexe que uneix la seva divulgació amb aspectes fonamentals de la nostra cultura col·lectiva. En primer lloc es tracta d’autoajuda, és a dir, de com manejar els problemes personals amb les teves eines individuals. Hi ha un excel·lent treball d’Arlie Russell Hockschild, La mercantilización de la vida íntima, sobre els tractats d’autoajuda per a les dones que, pel que sembla, som les que més necessitem fer front als nostres problemes. L’autora analitza i classifica les autoajudes segons els diversos tipus de missatges soterrats. Alguns inciten a la supeditació –per exemple aconsellen tota mena d’estratègies i argúcies per tenir content el marit– i d’altres tendeixen a enfortir l’autoestima i la realització personal. Aquest valuós treball serveix com a exemple i mostra d’alguns trets fonamentals del pensament actual que s’expressen, sense explicitar-ho, en molts altres àmbits de la nostra vida, del pensament, la cultura quotidiana i les polítiques.

L'estat de la ciutat

Els socialistes vàrem ser responsables, donant estabilitat a un govern a través d'un acord profitós pel municipi.

Aquest és un mandat atípic, i més pels socialistes locals, la marxa del nostre alcaldable elegit per primàries, va provocar un efecte unitari i revitalitzador, i vàrem saber fer front a aquest entrebanc. El PSC és un partit sòlid, que compta amb gent valenta, valuosa i lleial, superant les dificultats i que està per sobre dels personalismes, treballant per la col·lectivitat, per una societat més justa i igualitària, amb valors socialistes, socialdemòcrates i d'esquerres.

Hi hagués pogut haver un canvi de govern, però ràpidament es va veure impossible gestar una alternativa provocada pel "campi qui pugui" de les forces de l'oposició, es va anul·lar un possible acord, ens vàrem autoimmolar. A més la negativa d'ERC a entrar al govern per por va potenciar la seva actitud de bloqueig. De nou CiU (aleshores es deia així) va governar amb suports puntuals.

Demagògia permanent

Quan succeeixen fets tan terribles com els recents assassinats de joves o menors, s'instal·len a les nostres ànimes i cors la més gran de les tristeses i consternacions. No cal ser familiar o amic per sentir la ràbia, la impotència i el profund dolor que causen aquestes tragèdies, i per això no hi ha paraules suficients en aquest món que ens puguin consolar dins la lògica i humana necessitat de suport i solidaritat.


Aquells que pretenen obtenir rendibilitat utilitzant aquest dolor acostumen a provocar el seu agreujament, i un exemple seria el més que vergonyós i nauseabund tractament informatiu portat a terme els últims dies. Però també es confonen estrepitosament aquells que en lloc de fer un exercici de responsabilitat, fan un ús partidista d'aquest dolor reclamant 'en calent' una presó permanent revisable que no ens protegeix més com a ciutadans, ja que a més de comprometre alguns dels nostres valors fonamentals no evita la comissió dels delictes més greus ni la reiteració delictiva perquè no disposa d'un poder dissuasiu preventiu.