Per a la reflexió

Avui dissabte dia de reflexió no es pot demanar el vot. Precisament és un dia per pensar allò que et pugui fer decidir. Avui és un dia prou important perquè aquelles persones que encara no ho han decidit facin aquesta reflexió.

Crec que un mateix ha de saber quin són els valors amb els quals s'identifica i vol posar-hi la confiança, i ha de pensar si això ho fa amb aquells que fan que un país avanci, amb aquells que poden representar una marxa enrere o entre aquells que prefereixen paralitzar-ho tot.

Els socialistes defensem una Espanya, una Catalunya i un Sant Cugat on totes les persones que hi formem part ens sentim còmodes, respectant la identitat de tots i el fet diferencial. Volem un Estat i un país divers, plural, dialogant, obert, modern, feminista, just, ecologista i on tothom hi visqui amb llibertat, concòrdia i respecte.

Crec que també hem de decidir si volem donar el suport per aquells que aposten per la igualtat d'oportunitats, a dones i homes, a joves i grans, si volem que aquells que ens representin volen treballar pel progrés social i per l'impuls cap a la transició energètica en una clara aposta per la lluita contra el canvi climàtic, també hem de reflexionar sobre aquells que poden garantir la societat del benestar i assegurar el sistema de pensions, aquells que saben que la reducció de la bretxa salarial, la redistribució de la riquesa i a la vegada garantir les condicions necessàries per a l'emprenedoria, l'apoderament dels autònoms i el teixit productiu. 

Protestes i més protestes

Ja ha passat un mes des del dia 8. Hem rebut tota mena de versions -televisives, imatges als diaris- de ben diferents colors. Però hi ha una mena de comentaris que no surten a cap diari i es queden fumejant amb el cafè del matí al voltant de qualsevol taula de bar proper on es troben els amics i amigues de confiança. Comentaris que apareixen com bolets, de manera espontània i poc subtil. Com si allò sí que es pogués dir en la intimitat en l'àmbit quotidià, sense testimonis.

I és en aquest àmbit on s'ha pogut captar de manera clara el terrabastall que una activitat prou massiva com la del 8 de març d'aquest any ha produït en la nostra societat. I ha desvetllat aspectes ocults, dissimulats de la nostra pròpia educació i, diria, de l'inconscient col·lectiu: les enormes dificultats per canviar maneres de pensar, hàbits tan arrelats, tan naturals que gairebé mai es manifesten obertament. En aquest cas, com en d'altres, entre contradiccions i fissures es posa en relleu la gran dificultat que tenim tots plegats, no solament per intercanviar paraules -algunes de tan gastades i tan poc practicades com 'igualtat'-, sinó maneres de sentir i de reaccionar emotivament a fets inesperats. 

Reivindico l'alcalde o alcaldessa estimats

Em poso a escriure i penso que és important repescar aquesta idea, que aparentment pot semblar una mica poc política. Un alcalde o una alcaldessa són triats per realitzar el programa que duen al presentar la seva candidatura i, a la vegada, tenen la responsabilitat de gestionar els vots pels quals han estat elegits, cert.

Però una alcaldia que no tingui en compte que una part de l'electorat l'ha votat i altres persones han votat altres opcions amb matisos o, fins i tot, aspectes contradictoris, no pot ser, en cap cas respectat per una gran part del municipi.

Una ciutat es fa amb acords entre diferents sectors socials i polítics i, sabent recollir les diferents sensibilitats, si més no respectant-les. Des de les discrepàncies i, fins i tot, de decisions complicades es pot fer sentir la veu i cercar punts de trobada.

I a mi em passa que noto alcaldes i alcaldesses estimats més enllà del seu electorat i d'altres on aquesta paraula no surt perquè no respon a un sentiment latent. Sempre he viscut al Vallès i per motius de feina m'he relacionat amb diferents alcaldies i el tracte amb els seus conciutadans i conciutadanes és ben diferent.

Espontàniament em surt l'alcalde Maragall, que era estimat i respectat. El més grat record que tinc era sentir a persones del Vallès parlar del seu alcalde, perquè Barcelona ha estat la ciutat de Catalunya.

Desitjo una alcaldia que sigui eficaç, evidentment, però reivindico l'alcaldia estimada, la respectuosa i sensible, la que cerca fer millor la vida dels habitants.

A Sant Cugat no tinc la sensació que hi hagi una alcaldia al servei de tothom, que actuï no només pensant en el seu electorat, sinó en el conjunt de la ciutadania. 

Desitjo que aquest sigui el canvi més rellevant després de les pròximes eleccions municipals del mes de maig: que el futur alcalde o alcaldessa tingui el ferm compromís de governar per a tothom, amb el més alt sentit institucional.

PILAR GORINA és membre del PSC 

El 15M i el sobiranisme: Dues realitats oposades

Arran del fixatge de l'exdiputada de Catalunya en Comú, Elisenda Alamany, per part d'Esquerra Republicana formació experta en mercaderies de segona mà, reciclatge de residus i reaprofitament de deixalles algú ha gosat parlar de l'escenificació de la unió entre el 15M i el sobiranisme. És possible això?

Fem memòria: Quan vaig participar activament en les lluites del 15M en qualitat d'un aturat més, que va patir les conseqüències de la darrera crisi econòmica, recordo que ni de bon tros es veien enlloc estelades ni crits d'independència. El mateix Carod-Rovira, llavors d'ERC, va criticar i menysprear aquell moviment d'indignació i va demanar als manifestants que se n'anessin a pixar i a escopir a Espanya.

El que sí que vaig veure va ser a joves que lluitaven per unes perspectives de futur. A dones i homes desenganyats que havien vist com la política no havia estat capaç de satisfer les seves necessitats enmig d'una profunda crisi econòmica, un fet del qual totes les esquerres hauríem d'aprendre. Persones que estaven patint el desnonament de les seves llars, que volien un treball o un sou digne, que reclamaven els seus drets, i millors serveis públics, i clamaven contra la corrupció. Eren els anomenats 'perroflautas'. També estaven els iaioflautes, pensionistes que lluitaven per unes 
condicions de vida dignes. 

Aquests no eren els pitjors adjectius que els dirigents del govern català d'aleshores li dedicaren de manera despectiva al 15M. Dirigents que en molts casos, malgrat canvis de sigles i balls de cadires, continuen sent els mateixos dirigents d'ara. Potser en altres càrrecs, amb altres responsabilitats, alguns potser ja no en primera línia, però mai no han deixat de pertànyer a les classes dirigents de Catalunya i continuen movent els fils.