Sencera o a trossos?

Darrerament s'ha obert un debat sobre una qüestió difícil, els “ventres de lloguer”, o dit en llenguatge correcte, la maternitat subrogada. Hi ha qui ho defensa en nom de les parelles que desitgen molt tenir fills i de la llibertat de les dones que s'hi ofereixen. És més, en algunes sèries televisives s'explica amb tota naturalitat les angoixes i alegries que aquesta pràctica comporta en una família, tan normal com qualsevol altra. I al final, flors i violes i romaní. Grups de dones feministes arreu del món, d'altra banda, han posat el crit al cel argumentant: “No som gerros o atuells.” El debat està servit. Aquest seria un de tants si no fos perquè incideix en un vell problema que ara ens arriba disfressat de modernitat gràcies als avenços de la tecnologia i la medicina moderna. Acabat l'esclavatge –almenys teòricament–, queden molts romanents que recauen prioritàriament sobre les dones econòmicament i social més vulnerables. I a això s'hi suma que malgrat els avenços en els drets humans de les dones, l'actual avidesa descontrolada del mercat sembla trobar noves formes de cosificar el cos de les dones per a la venda o el lloguer. Sigui a trossos o a estones, com en la prostitució, en la compra d'òvuls o darrerament el lloguer de ventres. La coincidència de tres factors fan d'aquesta una nova forma d'explotació: les desigualtats creixents entre països i societats obren nous mercats possibles d'úters, com ho fan amb la roba barata que comprem aquí –ja s'està dient, els úters més barats són els de l'Índia–. D'altra banda, la globalització econòmica ho facilita i en tercer lloc la cultura patriarcal de sempre ho naturalitza sota el discurs del desig de procrear de tantes famílies i la llibertat individual per emprar com es vulgui el propi cos. Però ens preguntem: s'oferirien ventres de lloguer si no hi hagués diners per entremig? Sembla que no, excepte en alguns casos de germanes o amigues íntimes que s'ofereixen a fer-ho gratuïtament, de la mateixa manera que un germà dóna un ronyó. Ben diferent de la compra i venda d'òrgans. Alguns pobres –ho sabem– es venen parts del cos als rics.

I algunes dones pobres lloguen els seus úters a dones riques. I no s'hi val a parlar de “triar lliurement” si no s'atribueix tot el pes que els condicionaments econòmics tenen sobre la vida de les persones. És el mateix que passa quan es parla de les dones captades per a la prostitució. Llibertat?

S'oferirien ventres de lloguer si no hi hagués diners per entremig? 

 

El cas dels úters de lloguer il·lustra perfectament una realitat punyent: la manca de límits, la voracitat d'un capitalisme en què tot es pot comprar, vendre o llogar en uns mercats globals cada cop més desiguals. Una voracitat que recau sobre la població femenina més desvalguda que, per un o altre camí corre el risc de ser venuda, llogada sencera o a trossos. On rau la llibertat, el respecte, l'autoestima, l'experiència íntima de les donants? Que potser el cos de les dones no és la mateixa dona? On establim els límits d'allò que mai hauria d'entrar en la lògica dels mercats ni de la mercantilització progressiva de la vida personal?

Front comú a l’assetjament escolar

Des del mes de setembre de 2006 hi ha signat, per part de totes les institucions implicades en la protecció de la infància i l'adolescència, el protocol marc d'actuacions en casos d'abusos sexuals i altres maltractaments greus o menors. Aquest protocol va ser aleshores impulsat pel Síndic de Greuges de Catalunya i buscava assegurar una coordinació eficaç en la protecció efectiva dels infants i adolescents per garantir els seus drets, la seva integritat i la dignitat. 

Aquest protocol va ser una gran passa endavant que sumava i reforçava als protocols vigents aleshores a les nostres administracions locals i a les supramunicipals. Quatre anys més tard es va dur a terme l'aprovació al Parlament de Catalunya de la Llei 14/2010 dels drets i oportunitats de la infància i l'adolescència i l'any 2014 es va aprovar la llei 11/2014 per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per eradicar l'homofòbia, la bifòbia i la transfòbia.

No tinc cap mena de dubte que tots els protocols i lleis que s'han anat aprovant al llarg d'aquests darrers anys han estat avenços molt importants en la lluita per neutralitzar i evitar els casos d'assetjament i pel reconeixement dels drets dels infants i dels adolescents, i d'altres col·lectius que en són víctimes.

Parlar de guerres

Malauradament les guerres, és a dir, l’ús de la violència tecnificada, legalitzada, industrialitzada i beneïda pels governants, continuen formant part de la nostra vida, directa o indirectament. La guerra civil nostra va marcar el destí dels nostres avis, pares i el nostre. Les guerres actuals properes o llunyanes marcaran la dels nostres fills i nets... Aquest fracàs de la política i de la paraula, que és la guerra, manté, malgrat tots els sofriments que genera, un cert prestigi en la Història (amb majúscules).

En consonància amb una fortíssima cultura patriarcal exalta virtuts  humanes en la seva versió mes competitiva: l’heroisme (en versió bèl·lica i no compassiva o quotidiana), l’entrega a la Pàtria amb majúscules.. La Salvació mitjançant grans derrotes...S’estudia i valora com fets puntuals que resulten punts de volta del devanir dels països. S’analitza com un sistema d’estratègies, avanços, retrocessos i piruetes vàries. Tot plegat acaba construint un retaule admirable i gloriós al que tant la cinematografia com part de la Literatura han contribuït a magnificar.

Parlem de la nova política. També hi és a Sant Cugat?

Caldrà definir aquesta manera de fer política

En els últims anys hem vist com dirigents polítics i alguns tertulians han començat a utilitzar l'etiqueta de nova política. Però que vol dir "nova política"?

Quan ens parlen d'alguna cosa nova, el primer que ens ve al cap és el concepte diferent, però moltes vegades els fets ens indiquen que una cosa nova no vol dir que sigui exactament diferent de l'antiga.

Per tant, davant el nou adjectiu que se li ha posat a la política, caldrà definir aquesta manera de fer política. És evident que la nova política va associada cap a nous partits polítics, lideratges nous i noves maneres d'entendre la política. Però això vol dir que els partits tradicionals no tenen nous lideratges, o que tampoc han començat a entendre la política de forma diferent? La resposta és no. Almenys per alguns partits com és el cas del PSC.

Però parlem dels partits en l'àmbit local. Si mirem els partits tradicionals com Convergència, PSC, Esquerra Republicana, Iniciativa i Partit Popular, trobem que tenen unes estructures de coordinació bastant sòlides. Això és un punt a favor a l'hora de saber-se organitzar per les campanyes electorals, distribuir els càrrecs interns i altres. Aquest grup de partits se'ls considera més orientats cap a la bella política, però que si s'analitza a fons, tampoc tenen tantes diferències amb el grup de partits que volen representar la nova política.

Potenciem la representació de les AAVV

Un pas endavant en la participació ciutadana a la nostra ciutat

Voler potenciar la representació veïnal i donar-li el protagonisme que li correspon, en una societat organitzada democràticament com ho és la nostra, no és cap acte de fer volar coloms, ni cap acció que pugui ser titllada de demagògica, si és que algú, llegint aquest article d'opinió, se li pot ocórrer de dir o d'escriure.

Des dels socialistes de Sant Cugat sempre hem fet una aposta clara per les dues democràcies possibles, la representativa i la participativa. I és en aquest context de la democràcia participativa que volem expressar opinió i debat, en relació a millorar, en els constituïts òrgans de participació de l'Ajuntament, la presència dels representants veïnals.

Avui en dia no podem negar que en molts d'aquests òrgans ja hi són representats els membres de les entitats veïnals, però encara no hi són en tots. Per tant, ja partim d'una primera proposta a millorar i fer, així, un pas endavant en la participació ciutadana a la nostra ciutat.

Des del PSC entenem que la representació ciutadana, canalitzada a través de les entitats veïnals (AAVV) no poden viure aïllades de la resta dels sectors i han de poder participar de la presa de decisions quant als equipaments i serveis de cultura, d'esports, els socials, els educatius, etc. Els òrgans de participació i sectorials de l'Ajuntament no poden viure d'esquena als veïns i les veïnes, que moltes vegades suporten i aguanten l'activitat de l'espai públic i del seu entorn, així com, en algunes ocasions, en són corresponsables mitjançant les AAVV dels barris. Ens cal lligar la plena participació de la ciutat amb la realitat del carrer i amb les persones que hi conviuen diàriament.