Tot recordant els refugiats

Un dels temes que la celebració del dia d'Europa, el 10 de maig passat, ha posat de nou sobre la taula és la crisi dels refugiats. Crisi que es perpetua sense solució i sense que sapiguem gaire bé què està passant, quines son les condicions en què es troben els milers de refugiats vinguts a Europa en els darrers anys, com està el tema de la reubicació, si l'allau segueix sent el que era, si els morts en el camí augmenten o disminueixen. Parlem dels refugiats com si fos una qüestió secundària, quan en parlem, calen tragèdies grosses perquè esdevinguin notícies que obrin els informatius i alimentin la mala consciència que com europeus i com persones hauríem de tenir. 


D'ençà que la UE va pactar amb Turquia que aquest país es fes càrrec de la majoria de refugiats de Síria, el problema a Europa ha quedat aparcat, silenciat o ignorat. Sabem que Espanya segueix sense fer-se càrrec dels 17.000 refugiats que li tocaven (només n'ha rebut 160). Les informacions i anècdotes que esporàdicament van arribant son decebedores. Per exemple, la d'un matrimoni ucranià, amb dos fills, que, després de passar un any entre nosaltres, bastant integrats i amb feina per ell i ella (ell, a una empresa de Sant Cugat), acaben de rebre la notificació que no se'ls hi concedeix el dret d'asil. Se'ls declara il.legals i han de tornar a començar i buscar per un altre via qui està disposat a acollir-los. Posar-nos a la seva pell, des de la nostra situació de ciutadans amb tots els drets garantits, és impossible. És per això que el compromís d'hospitalitat s'esvaeix fàcilment si és que algun cop ha estat vigent.

Falta voluntat d'acollir realment als que estan trucant a les portes que romanen tencades. Les excuses valen poc. Cert que son els estats els que tenen la responsabilitat primera de garantir l'acollida. Però Espanya no respon i Europa no fa valer el poder que té per imposar la quota que va ser acordada quan semblava que s'ho prenia seriosament. Que no pot fer res si els estats se li giren d'esquena? Bé se'n va sortir per fer complir les polítiques d'austeritat! Aleshores si que va funcionar l'eficiència! Repeteixo: qüestió de voluntat.

És l'independentisme un populisme?

Ja sabem que la paraula 'populisme' s'està utilitzant molt últimament. De forma ambigua, circula per tot el món. En aquestes notes, en faré un ús limitat: jo entenc per populisme només aquells moviments polítics, de dretes o d'esquerres, que comporten una militància d'alta fidelitat. De gent que no critiquen els que els manen. Votants que es mantenen a les enquestes d'opinió encara que la corrupció estigui contaminant els seus líders. Ens recorden actituds d'algunes formes de religió.
O sigui que parlem de populisme quan trobem una manca notable de sentit crític en un moviment polític. Podem trobar-ne exemples ben evidents a les eleccions dels EUA de Trump, al Brexit britànic o als moviments francesos i polonesos. Molta gent, amb bones raons, vota indignada però, tal com es va veient, acaba votant contra els seus interessos. Entre la base i l'elit dirigent hi ha molta distància. Per contra, crec que altres atributs suposadament populistes, com l'edat dels dirigents, les post-veritats o la seva estètica informal, tenen poca rellevància. Són distraccions, teatre que fan per als seus seguidors fidels. És un joc d'emocions.

Ara bé, cal que deixem ben clara una cosa: no disposem avui dia de treballs de recerca sociològica sobre els moviments populistes a Catalunya. Treballs de recerca que si podem trobar a la UOC de Manuel Castells sobre els 'indignats del 15M'. Treballs que ens expliquen molt bé què va passar a les places de tot Espanya, sobre la seva presència a les xarxes socials, sobre la seva dinàmica inicial carregada d'emocions públiques, sobre l'apropiació posterior del moviment per part de líders universitaris entrenats a l'Amèrica Llatina.

Civisme en els carrers


Pels carrers de Sant Cugat conviuen moltes persones, entre elles hi ha els vianants, els usuaris de vehicle propi, l'autobús urbà, els camions de la neteja, etc.

És cert que els carrers més cèntrics són els que pateixen un increment de trànsit de vehicles i persones que en no zones més residencials. Tot això provoca que hi hagi queixes dels mateixos veïns afectats. Les queixes que estem més acostumats a sentir són per temes d'horari dels camions de la neteja, problemes de convivència entre ciclistes i vianants, i cotxes mal estacionats en voreres o pas de zebra.

Aquests són uns quants dels problemes que ens trobem en els carrers, és clar que també hi ha desperfectes en voreres o a la mateixa calçada. Davant d'aquestes situacions cal fer-ho saber en els serveis de l'ajuntament perquè donin resposta. És important una bona coordinació entre els tècnics de l'Ajuntament i els agents de la Policia Local, per vetllar d'un bon ús dels nostres carrers.