Amb il·lusió i perseverança

Ara farà gairebé quatre anys que amb unes circumstàncies excepcionals vaig ser elegit candidat a l'alcaldia pel PSC. Va ser una comtessa electoral molt dura, afrontàvem aquells comicis amb una situació interna difícil i de desencís i amb un panorama polític extern totalment advers amb l'única voluntat col·lectiva de la resta de forces de soterrar al PSC per sempre.

En aquell context un grup de companyes i companys ens vam posar a treballar de valent per teixir una candidatura, la millor candidatura que podríem tenir en aquell moment i ho vàrem aconseguir! I l'agrupació ens va donar el suport i la força suficient per afrontar amb garanties aquella campanya electoral.

am confeccionar un programa electoral, vam teixir complicitats entre els companys i companyes intentant la màxima participació de tothom. Una campanya que vam haver d'afrontar amb més austeritat que mai, la situació econòmica de l'agrupació era crítica i no ens podien permetre gaire despeses, de fet si no hagués estat per la solidaritat de la resta d'agrupacions de la Federació del Vallès Oest no hauríem pogut fer cap tipus de campanya. Des d'aquí vull agrair tant a la federació del Vallès Oest com a l'executiva nacional el seu suport en tot moment per intentar fer el paper més digne possible.

Gràcies al treball de la precampanya i de la campanya i dels companys i de les companyes vam poder revertir els mals auguris de la desaparició de la nostra representació municipal. Ens vam quedar a 50 vots de repetir resultats i mantenir els dos regidors que havíem obtingut el 2011, però no va ser possible i ens vam quedar amb un regidor.Tot i així durant aquest mandat hem reforçat el grup municipal amb la incorporació de dues persones compartint una jornada laboral, a més com ja sabeu a inicis del 2017 vam signar un acord de govern que va poder aguantar gairebé un any fins que el 'procés' li va posar fi, i del qual ens ha portat beneficis tant en la gestió política com en la repercussió econòmica de l'agrupació.

El treball del grup municipal amb la incorporació d'una altra persona per a la gestió també de les àrees de govern, implicava de manera indirecta una major estabilitat econòmica a l'agrupació, a més d'intentar reduir les despeses o fer-les de manera més racional, ens ha permès entre altres coses poder tenir una nova seu socialista a la ciutat en un lloc cèntric i envejable, i que finalment hem pogut inaugurar.

Pressupostos

En aquests dies observem amb interès la manera com els governs dissenyen la seva estratègia a curt termini. Una estratègia que es mostra naturalment amb l'elaboració dels pressupostos. Bé, alguns governs, perquè, per exemple, el govern actual de la Generalitat ni té estratègia, ni té pressupostos, ni té interès. De fet, ni governa. Probablement, de tant que està 'pressionant' (sic), el Molt Honorable ha provocat que el seu ventríloc de Waterloo s'hagi fet un embolic amb les representacions i els personatges. Per cert, algú s'ha preguntat per què un intel·lectual de primer ordre, un home de cultura catalana pura i excelsa, utilitza el castellanisme 'apretar' per encoratjar les bèsties? Bèsties ho som tots com a éssers naturals d'aquest món. Però, en aquest cas, Torra es dirigeix, per descomptat, a les bèsties beneïdes, somrients, de pau i no com les altres bèsties, les hienes, agressives, llefiscoses i rovellades. Resposta: o és, en el fons, un castellà vell o el ventríloc li fa dir expressions que ell no processa adequadament.

Tornant als pressupostos. Són la fotografia de qualsevol govern. El de Madrid, el 'gobierno bonito', que diuen els insignes plumífers de la dreta nacional catolicista a les tertúlies i als digitals. I aquí, a Sant Cugat, el 'gobierno flaquito', que diria jo, on l'equip de direcció política encapçalat per la senyora Fortuny, sembla més preocupat en preparar les maletes per fer un viatge nostàlgic que en la ciutadania. No és el viatge a Ítaca, que també el preparen amb molt de gust des de fa anys, i que mai no acaben d'engegar, quedant-se sempre encallats a la rotonda de l'Hipòdrom. És senzillament el viatge de fi de curs, on tot s'acaba, sabent que quan regressin ja no tindran la paella municipal pel mànec.

 El 'gobierno bonito' del senyor Sánchez acaba de presentar un esborrany de pressupost per al 2019. Convindria assenyalar que són els comptes més progressistes de la darrera dècada. Probablement, encara insuficients per retornar als treballadors tot allò que el vent de l'enèsima Gran Crisi financera s'endugué. Però no hi ha debat sobre la ferma voluntat del govern socialista de defensar el dret al benestar que tenen individualment i col·lectivament els ciutadans d'aquest país. Que les dretes, espanyola i catalana, es posin les mans al cap és la prova del cotó que l'esborrany de Sánchez va en la bona direcció. En cas de ser aprovat, extrem que no es pot descartar, el govern faria bé de descomptar dels comptes una possible desacceleració econòmica pel conflicte aranzelari internacional i la derivada inflacionista. 

El ple de Setembre

Gestionar amb cinquanta i pocs per cent

Jo no en sabria, ho reconec! Fa temps que hi penso i en moltes ocasions crec que un cert atzar fa que el gran o el petit món avancin cap a una direcció o altra. Sovint 2, 3, 200, 3.000 vots, que representen un 50 i poc % decanten un tema fonamental i m'esgarrifa.

Quan una persona vota no sempre està al 100% segura del que pensa que serà el millor per aquell col·lectiu. A vegades hi ha un romanticisme al darrere, una emoció, un jo voto sabent que no sortirà, interrogants... La presa de decisions, especialment quan cal optar entre dues opcions i realitzada per una majoria limitada del 50% més o menys, planteja molts problemes.

El 3 de gener de 2016, el consell polític de la CUP, per un 53%, va decidir no investir Artur Mas com a President de la Generalitat. Podria haver passat el contrari si algun/a líder hagués defensat millor la postura contraria o bé tingués més membres de la seva corda.

Quan l'1 de febrer de 2016 Hillary Clinton guanya a Bernie Sanders (52% front 43%) vaig pensar que ni jo mateixa sabria què fer. Hillary era una dona, però estava més d'acord amb Sanders. Aquest resultat va afavorir a Hillary?

Quan el 23 de juny de 2016 Anglaterra vota en referèndum la sortida del Regne Unit de la Unió Europea o 'Brexit' amb un ajustat 52% front a un 48%, moltes persones que no van votar es van dur les mans al cap i segueixen en una situació complicadíssima.

Crida per la realitat

Esteu a l'atur i patiu per la manca de feina? Teniu un familiar amb alzheimer a casa? Patiu perquè els estudis que vol fer el vostre fill costen molts diners? No trobeu un pis de lloguer perquè el preu puja massa? Anar al metge és una aventura perquè l'hospital està molt lluny?

Aquests són problemes que existeixen a la realitat de la nostra ciutadania, de les persones que viuen i treballen a les nostres ciutats. Problemes comuns que compliquen les nostres vides i que no podem solucionar nosaltres sols. Necessitem el suport de les nostres administracions per trobar solucions que puguin millorar les nostres vides.

El poder transformador de la política consisteix a millorar la vida dels nostres conciutadans, La política és vocació de servei. Els objectius han de ser clars i concrets. Les persones tenim problemes concrets i demanem dels nostres líders solucions concretes.

Sovint la nostra felicitat està molt a prop. Només cal una decisió política, una bona gestió dels recursos públics: tenir oportunitats per treballar, tenir suport a casa pels nostres malalts i per les persones grans, tenir accés als estudis i a la formació que volem i no que depengui del preu, viure al lloc on volem viure sense endeutar-nos massa...

No cal fer volar coloms, no cal aixecar banderes ni assolir somnis llunyans. Només necessitem solucionar els problemes comuns de les persones. I això ja és molt.

Entrevista a Paco López per la Veu de Volpelleres

És ex-coordinador de la “plataforma de pensionistes de Sant Cugat”, viu a la ciutat des de fa més de 25 anys, i fins que no s’ha jubilat no ha tingut temps i esma a implicar-se més en el municipi.

- Que penses de les demandes dels pensionistes recollides per l’ajuntament?

Sembla que s’hagi adonat que som un col·lectiu important i nombrós i que pot tenir una força important de pressió, i el pensionista pot influir de manera decisòria en els propers comicis. A dia d’avui s’està treballant en diverses àrees: oficina del pensionista, la rebaixa de l’IBI destopant el que hi ha actualment sobre la renda, sobre l’impost de plusvàlua, i la targeta de pensionista entre d’altres.

- Què penses de la proposta del PSC treure l’oficina de l’edifici i sigui l’ajuntament el que tingui una actitud activa i vagi a oferir el catàleg de serveis als pensionistes?

És absolutament imprescindible, el pensionista desconeix els ajuts que pot tenir a nivell social i a vegades no té la iniciativa d’acostar-se a l’ajuntament per assessorar-se, és una bona iniciativa.

- La plataforma de pensionistes de Sant Cugat es coordina amb d’altres plataformes de la comarca o el país?

No, anem per lliure, i té un sentit perquè és un moviment transversal, també ideològicament, i ha fet que no hi hagi un acord unànime d’afegir-se a d’altres col·lectius o plataformes.

Un nou esclat feminista...

Aquesta vegada, s'ha produït una mobilització massiva, gairebé universal. I calia, sí. Fins a la gran trobada que Nacions Unides va organitzar a Beiging no estava gens clar, formalment i realment que els Drets de les Dones formessin part del que des de fa mes de dos segles, es consideren els Drets Humans Fonamentals.

Per estrany i contradictori que sembli, la meitat de la Humanitat ha continuat essent considerada una ciutadania de segona o tercer categoria. Aquest fet, no tan sols va costar la vida a moltes dones que en temps de la Revolució Francesa reclamaren els mateixos Drets Humans que els Homes (la mes coneguda Olympia de Gourges), sinó que tots els esforços posteriors per assolir una certa igualtat de Drets, s'han trobat frenats, impedits per una , diguem-ne 'cultura' mil·lenària tant arrelada, que l'única història, l'únic relat públic i difós, ha estat construït, protagonitzat pel patriarca, i mentrestant la història real, la no dita, s'ha anat sustentant sobre la vida, el treball de la majoria silenciosa de dones. EI seu silenci públic, ara ho anem veient, ha deixat dèficits humans d'unes dimensions que encara ara, no som capaços de valorar. Potser algun dia llegirem el relat de les grans conquestes i guerres amb gran tristesa, i podrem calibrar on ens ha dut el silenci públic de les dones, que fa que la història sembli un gran compendi de 'hazañas bélicas'