La sessió de les corts del govern de la República Espanyola a Pins del Vallès

30 de setembre de 1938. Estem encara a un any de l'esclat oficial de la Segona Guerra Mundial, però a només unes setmanes de què un jove Orson Welles emeti per la CBS, en la programació especial de Halloween, la versió radiofònica de 'The War of the Worlds' d' H.G Wells, i el pànic s'apoderi d'alguns carrers de Nova York i Nova Jersey per por a una invasió extraterrestre que exterminaria la raça humana sota l'efecte mortal dels seus gasos tòxics. Alguns encara no sabien que per parlar d'extermini no calen els extraterrestres.


Però tornem a aquesta data. Hitler ja ha ocupat Renània, s'ha annexionat Àustria, i ara les seves pretensions expansionistes miren cap a Txecoslovàquia. Davant d'aquesta nova amenaça, França i el Regne Unit opten per permetre l'avanç de la Wehrmacht per la franja dels Sudets amb l'esperança que els nazis acompleixin l'acord de no anar més enllà. Tot això, sense ni tan sols preguntar als txecoslovacs. Així ho signen Hitler, Mussolini, Daladier i Chamberlain en els anomenats acords de Munich. Els governs britànic i francès haurien de pagar cara les seves vacil·lacions en un nou pas cap a una nova guerra continental atiada pels feixismes i el nazisme i facilitada pels errors i les pors de les democràcies occidentals. 

A l'estat espanyol, fa dos anys que dura la guerra contra el feixisme. I si parlem de lluita contra el feixisme, hem de parlar de lluita de classes, del món obrer i camperol, de l'internacionalisme i la solidaritat de classe, dels somnis d'igualtat i transformació social, i també del paper que han jugat les diferents burgesies nacionals que s'han recolzat en els feixismes per afavorir llurs interessos econòmics. 

Investidura perquè Espanya avanci

Estem a la setmana en la qual el President del Govern en funcions Pedro Sánchez se sotmetrà a una sessió d´investidura per tornar a ser President. S´ha parlat molt en les darreres setmanes, dies i hores sobre la possibilitat que finalment Pedro Sánchez no rebi el suport necessari per revalidar el càrrec de President. La veritat és que els 123 escons socialistes fan que s´hagi de buscar un soci de govern per tenir un govern sòlid. El fet és que només el suport d'Unides Podemos tampoc suma majoria absoluta per poder governar i aprovar urgentment uns pressupostos generals tan importants per a Catalunya.


Caldrà cintura política per poder tirar endavant la investidura, buscar complicitats amb partits d´esquerres, com Compromís i Esquerra Republicana, i buscar el suport dels nacionalistes bascos i de Junts per Catalunya. 
Pedro Sánchez amb el seu discurs vol posar en valor que Espanya té molt potencial entre els seus ciutadans i que cal un creixement econòmic favorable. Ara és el moment perquè Espanya faci els canvis estructurals que necessita per posar-se a l´avantguarda d´Europa. 

En el darrer any ja s´han palpat aquests canvis després de set anys molt difícils per a la classe treballadora amb les retallades del PP. Confio en un govern potent i preparat com l´actual, que per talent és el millor de la història i això provoca l´enveja de molts països. El govern en funcions que tenim en el seu moment va ser molt esperançador i no sols perquè hi havia més dones que homes, sinó perquè el nivell intel·lectual dels i les ministres era una cosa quasi mai vista a Espanya i més després dels ministres de Rajoy, Wert, Zoido, Fatima Báñez, Fernandez Diaz...

Per això votar favorablement en la investidura de Pedro Sánchez és votar pel futur, per fer callar aquests tòpics que Espanya no pot ser un país punter en molts sectors, perquè talent i formació entre els que hi vivim hi ha i molt i ara és el moment de fer aquest gran pas.

Un govern fort, sòlid i engrescat

El nou govern ja ha rebut els primers intents de voler desestabilitzar-ho i algunes sotragades provinents de fora del municipi, no només amb la voluntat incívica de boicotejar la presa de possessió de les noves regidores i regidors i l'elecció de la nova alcaldessa, sinó també la irrupció d'altres factors externs per posar Sant Cugat com a moneda de canvi, per aconseguir revertir allò que la voluntat democràtica del plenari de Sant Cugat va decidir, amb l'única intenció de destruir el treball d'un pacte de govern sòlid i arrelat amb la coincidència dels programes electorals de les formacions polítiques que formen part del govern.


Sant Cugat no es mereix estar en boca de tothom com si fos un cromo d'una col·lecció d'un àlbum privat, ni és propietari exclusiu de cap formació política. La ciutadania de Sant Cugat es mereix tenir un govern que gestioni bé el recursos públics, que ho faci sense clientelisme, ho faci amb la mirada posada amb uns bons serveis públics i de qualitat, que construeixin una ciutat per a tothom, no com una gran aparador ni un parc temàtic, sinó pensant amb les seves persones. 

Malgrat l'oposició que comença amb el peu el mandat, uns que encara no acaben de creure's quin és el rol que els ha tocat jugar amb una claca incondicional i obstinada a trepitjar la realitat, i altres que sembla que no hagin evolucionat perquè continuen fent el discurs acusador, catastròfic i crispat des de que van néixer, ens dibuixa quin serà l'escenari i la constant dels plenaris municipals.

Aquest govern que ha començat a caminar s'ha posat uns objectius prioritaris que aborden els reptes de present i de futur de la ciutat. Estem posant les bases per tenir una estratègia clara envers l'habitatge, la mobilitat, i la seguretat, sense oblidar els aspectes i la garantia dels drets socials i d'ocupabilitat a que tenen dret totes les ciutadanes i els ciutadans, la projecció econòmica i la importància del comerç com a un fet social també del nostre municipi, dels seus barris i districtes.

Cal comptar amb tots els recursos disponibles, amb tota la gent que hi ha, amb tots els treballadors i treballadores que amb el seu esforç fan de Sant Cugat una millor ciutat, aprofitant el què funciona i potenciant-ho, impulsant noves polítiques per sortir de la paràlisi institucional en la què ens trobem. A totes elles moltes gràcies per avançat per tenir paciència en aquestes primeres setmanes d'adaptació. Virar un rumb d'una institució tan gran com és el nostre ajuntament no és fàcil ni ràpid, les màquines funcionen, la tripulació està a l'alçada i el comandament està decidit a fer-lo avançar malgrat l'onatge estigui picat o a contravent. Ens en sortirem i al final aconseguirem satisfactòriament millorar el municipi.

PERE SOLER és tinent d'alcaldia de Presidència, Hisenda, Serveis Urbans, Mobilitat i Seguretat

Sant Cugat, una gran comunitat educativa

Aquests dies en que prenc possessió com a regidora d'Educació, Infància i Universitats analitzo la gran comunitat educativa que és Sant Cugat i aquest fet m'omple de responsabilitat. 40 anys al servei de l'educació pública i 37 a la ciutat fan que el meu compromís sigui molt gran i faré el possible perquè els infants i joves de Sant Cugat gaudeixin d'oportunitats en aquesta etapa de la vida. L'educació pública ha de ser l'escola de país també a Sant Cugat. L'educació és al llarg de la vida, per això és important que l'oferta educativa no és limiti a les institucions escolars ni a les etapes educatives.


Repasso la riquesa que tenim i vull comptar amb la complicitat dels diferents àmbits:

Les escoles bressol, les que tenen cura amorosa dels infants més petits. Les escoles i instituts públics de qualitat, els concertats amb voluntat de servei públic i les privades que són a la ciutat.

Les AFA de la ciutat i la seva coordinadora. Aquest moviment que acompanya als centres en aquesta tasca incondicional vers la millora de l'educació, perquè volen el millor per als seus fills i filles.

El Servei Educatiu de Sant Cugat que dóna suport als centres educatius i que mai no es suficient, perquè les necessitats són molt grans.

El Consell d'Infants que va sorgir d'una proposta/moció que vam presentar el grup municipal socialista i cal escoltar-lo atentament, perquè els infants tenen una saviesa natural que ens sorprèn amb la seva lògica espontània.

Una festa de totes i de tots

De ben segur tothom sap que aquest dijous 27 de juny comença la Festa Major a Sant Cugat, i que un any més totes i tots gaudirem de les seves activitats. Els més menuts podran divertir-se, riure, jugar i ballar amb la Festa de l'aigua i múltiples activitats lúdiques, els joves podran gaudir de multitud de concerts i el DesPlaça Jove entre altres activitats que segurament portaran de cap a més d'una família (els joves acabaran guanyant la partida), i els més grans també podran gaudir de diferents activitats esportives, culturals i musicals repartides per tot el nostre municipi. Totes i tots podrem participar de les diferents activitats, on estaran molt presents les nostres entitats, que de ben segur ens faran passar una gran Festa Major.


Unes Festes Majors de totes i tots, on la neutralitat de l'espai públic estarà garantida per tal que tots els santcugatencs i santcugatenques puguin sentir com a seva la Festa Major i ningú cregui que pot apropiar-se d'un bé de tota la ciutadania. 

Compromís amb les persones. Compromís amb la ciutat

El proper 15 de juny es constitueix el nou Ajuntament. Un consistori fruit de les eleccions locals del passat 26 de maig. Uns comicis que sens dubte presenten un nou escenari i plantegen una oportunitat de canvi per Sant Cugat.


En els darrers dies s'han fet múltiples lectures sobre els resultats, però si l'anàlisi el centrem en l'eix esquerra-dreta, ha quedat clar que els santcugatencs i les santcugatenques volen noves polítiques d'esquerres i progressistes al consistori. 

Es presenta un nou escenari després de més de 30 anys d'hegemonia de la dreta, en el que la resta de forces fins ara opositores, tenim l'oportunitat d'implementar noves mesures i canviar el rumb de la nostra ciutat.

Els i les socialistes ho tenim clar, tant si és des del govern com si és des de l'oposició, no defallirem en fer possible el nostre compromís amb la ciutadania. Serà un plaer i un orgull servir al nostre poble des de les institucions amb més força que mai. Treballar des de la proximitat amb el veïnat i ajudar dia a dia a resoldre les necessitats de la nostra gent, com ho hem fet sempre. La política local és la més exigent, però també la més gratificant. 

Sabem que la nostra ciutat és un referent en qualitat de vida, però hem de seguir advocant per uns serveis públics de qualitat i per la igualtat d'oportunitats. En aquest sentit, som plenament conscients de la gran problemàtica que planteja l'accessibilitat a l'habitatge, en especial per a molts joves i cada cop més gent gran que es veu obligada a marxar del nostre poble i per això és una de les nostres prioritats. 

El que va poder ser a Valldoreix

Durant aquesta setmana tots hem tingut temps de reflexionar sobre els resultats de les últimes eleccions municipals a Valldoreix i ara que ha tornat a les nostres vides la serenitat deixant en l'oblit els nervis de la campanya és moment de treure conclusions. La més evident és que el Sr. Josep Puig obté el seu millor resultat com a presidenciable a Valldoreix, però la força que li dóna suport, Junts per Valldoreix, punxa quedant-se en minoria per formar govern i depenent del suport d'algun 'verso suelto' que els podria fer caminar pels nou cercles de l'infern o donar-los un mandat plàcid.


Un cop dit això parlem de Guanyem Valldoreix amb en Xavier Humet de presidenciable, que va ser fins diumenge a les onze de la nit, la candidatura que segons els mitjans de comunicació tenia més possibilitats de emportar-se la presidència. Guanyem Valldoreix es va constituir en un bloc d'esquerres al que l'absència del PSC - ja explicarem més endavant els motius - li feia perdre la seva transversalitat, quedant-se en una esquerra independentista, el que li donava a la seva campanya una lectura més externa i en clau nacional allunyada de les polítiques municipals que defensa el PSC.

5.360 gràcies

Començar amb un '5.360 gràcies' pot semblar tòpic, però de fet és així. Aquest número és la gent que ha fet confiança al PSC a Sant Cugat per tenir la representació que tornem a tenir el consistori: quatre! Tornem a la representació que vàrem aconseguir l'any 2007, 12 anys després


Però aquestes 5.360 paperetes només representen una minsa part del que és la nostra ciutat. A partir d’ara aquestes paperetes es converteixen amb les més de 90.000 persones que viuen a la nostra ciutat, no només d’aquelles que tenen dret a vot, perquè aquest és el nostre compromís: treballar per a totes elles que hagin votat el que hagin votat, que pensin el que pensin, i que tingui la sensibilitat que tinguin vers els problemes i les necessitats reals. 

El PSC som un partit format de gent responsable, ho hem dit i exercit durant els més de 40 anys d’existència a la nostra ciutat, i dels 40 anys de treball del grup municipal socialista al municipi de Sant Cugat i a Valldoreix, veient com creixen els nostres barris i els nostres conciutadans i conciutadanes, treballant per fer possible millor la seva vida, i per a cada projecte individual i col·lectiu que sorgeixi a la nostra ciutat. Teixint complicitats amb el territori tant a àmbit metropolità com vallesà. Potenciant el bé comú però sense deixar de banda les voluntats particulars, la generositat ha estat una de les nostres principals eines, la constància, la tenacitat, el respecte als altres, la cerca de la igualtat d’oportunitats, i tants d’altres valors que ens defineixen com a socialistes, catalanistes, federalistes, feministes, ecologistes i solidaris.

Tret de sortida

Ahir divendres 3 de maig els i les socialistes santcugatenques vam donar per iniciada la nostra carrera a les eleccions municipals del proper 26 de maig. Volem agrair a totes les persones que van organitzar el gran acte i especialment a totes aquelles que hi van assistir, que van resistir la intensa pluja i el fred, amb la que el temps ens va voler premiar.

El nostre projecte per a la ciutat i per a Valldoreix no té aturador, segurs que aconseguirem un bon resultat i serem la clau dels propers governs. Posem l’accent i l’eix de les nostres propostes en les persones, la principal preocupació dels socialistes, per aquells que ho estan passant malament, per aquells que no tenen feina, per aquells que no disposen d’habitatge o veuen amenaçada la seva continuïtat al municipi per qüestions habitacionals. Però també posem l’accent en allò que incomoda, preocupa i percep com un mal de ciutat, la seguretat i la mobilitat.

Solucions i propostes pensades i basades en l’experiència, no només de quan hem estat al govern, ni dels 40 anys d’història de la nostra formació política, sinó de trepitjar carrer, de parlar amb la gent, amb les entitats, però amb discreció, perquè ens interessa més el que preocupa a la ciutadania que no pas fer veure que sabem el que preocupa i parlar en nom d’ells.

Per a la reflexió

Avui dissabte dia de reflexió no es pot demanar el vot. Precisament és un dia per pensar allò que et pugui fer decidir. Avui és un dia prou important perquè aquelles persones que encara no ho han decidit facin aquesta reflexió.

Crec que un mateix ha de saber quin són els valors amb els quals s'identifica i vol posar-hi la confiança, i ha de pensar si això ho fa amb aquells que fan que un país avanci, amb aquells que poden representar una marxa enrere o entre aquells que prefereixen paralitzar-ho tot.

Els socialistes defensem una Espanya, una Catalunya i un Sant Cugat on totes les persones que hi formem part ens sentim còmodes, respectant la identitat de tots i el fet diferencial. Volem un Estat i un país divers, plural, dialogant, obert, modern, feminista, just, ecologista i on tothom hi visqui amb llibertat, concòrdia i respecte.

Crec que també hem de decidir si volem donar el suport per aquells que aposten per la igualtat d'oportunitats, a dones i homes, a joves i grans, si volem que aquells que ens representin volen treballar pel progrés social i per l'impuls cap a la transició energètica en una clara aposta per la lluita contra el canvi climàtic, també hem de reflexionar sobre aquells que poden garantir la societat del benestar i assegurar el sistema de pensions, aquells que saben que la reducció de la bretxa salarial, la redistribució de la riquesa i a la vegada garantir les condicions necessàries per a l'emprenedoria, l'apoderament dels autònoms i el teixit productiu. 

Protestes i més protestes

Ja ha passat un mes des del dia 8. Hem rebut tota mena de versions -televisives, imatges als diaris- de ben diferents colors. Però hi ha una mena de comentaris que no surten a cap diari i es queden fumejant amb el cafè del matí al voltant de qualsevol taula de bar proper on es troben els amics i amigues de confiança. Comentaris que apareixen com bolets, de manera espontània i poc subtil. Com si allò sí que es pogués dir en la intimitat en l'àmbit quotidià, sense testimonis.


I és en aquest àmbit on s'ha pogut captar de manera clara el terrabastall que una activitat prou massiva com la del 8 de març d'aquest any ha produït en la nostra societat. I ha desvetllat aspectes ocults, dissimulats de la nostra pròpia educació i, diria, de l'inconscient col·lectiu: les enormes dificultats per canviar maneres de pensar, hàbits tan arrelats, tan naturals que gairebé mai es manifesten obertament. En aquest cas, com en d'altres, entre contradiccions i fissures es posa en relleu la gran dificultat que tenim tots plegats, no solament per intercanviar paraules -algunes de tan gastades i tan poc practicades com 'igualtat'-, sinó maneres de sentir i de reaccionar emotivament a fets inesperats. 

Reivindico l'alcalde o alcaldessa estimats

Em poso a escriure i penso que és important repescar aquesta idea, que aparentment pot semblar una mica poc política. Un alcalde o una alcaldessa són triats per realitzar el programa que duen al presentar la seva candidatura i, a la vegada, tenen la responsabilitat de gestionar els vots pels quals han estat elegits, cert.


Però una alcaldia que no tingui en compte que una part de l'electorat l'ha votat i altres persones han votat altres opcions amb matisos o, fins i tot, aspectes contradictoris, no pot ser, en cap cas respectat per una gran part del municipi.

Una ciutat es fa amb acords entre diferents sectors socials i polítics i, sabent recollir les diferents sensibilitats, si més no respectant-les. Des de les discrepàncies i, fins i tot, de decisions complicades es pot fer sentir la veu i cercar punts de trobada.

I a mi em passa que noto alcaldes i alcaldesses estimats més enllà del seu electorat i d'altres on aquesta paraula no surt perquè no respon a un sentiment latent. Sempre he viscut al Vallès i per motius de feina m'he relacionat amb diferents alcaldies i el tracte amb els seus conciutadans i conciutadanes és ben diferent.

Espontàniament em surt l'alcalde Maragall, que era estimat i respectat. El més grat record que tinc era sentir a persones del Vallès parlar del seu alcalde, perquè Barcelona ha estat la ciutat de Catalunya.

Desitjo una alcaldia que sigui eficaç, evidentment, però reivindico l'alcaldia estimada, la respectuosa i sensible, la que cerca fer millor la vida dels habitants.

A Sant Cugat no tinc la sensació que hi hagi una alcaldia al servei de tothom, que actuï no només pensant en el seu electorat, sinó en el conjunt de la ciutadania. 

Desitjo que aquest sigui el canvi més rellevant després de les pròximes eleccions municipals del mes de maig: que el futur alcalde o alcaldessa tingui el ferm compromís de governar per a tothom, amb el més alt sentit institucional.

PILAR GORINA és membre del PSC 

El 15M i el sobiranisme: Dues realitats oposades


Arran del fixatge de l'exdiputada de Catalunya en Comú, Elisenda Alamany, per part d'Esquerra Republicana formació experta en mercaderies de segona mà, reciclatge de residus i reaprofitament de deixalles algú ha gosat parlar de l'escenificació de la unió entre el 15M i el sobiranisme. És possible això?

Fem memòria: Quan vaig participar activament en les lluites del 15M en qualitat d'un aturat més, que va patir les conseqüències de la darrera crisi econòmica, recordo que ni de bon tros es veien enlloc estelades ni crits d'independència. El mateix Carod-Rovira, llavors d'ERC, va criticar i menysprear aquell moviment d'indignació i va demanar als manifestants que se n'anessin a pixar i a escopir a Espanya.

El que sí que vaig veure va ser a joves que lluitaven per unes perspectives de futur. A dones i homes desenganyats que havien vist com la política no havia estat capaç de satisfer les seves necessitats enmig d'una profunda crisi econòmica, un fet del qual totes les esquerres hauríem d'aprendre. Persones que estaven patint el desnonament de les seves llars, que volien un treball o un sou digne, que reclamaven els seus drets, i millors serveis públics, i clamaven contra la corrupció. Eren els anomenats 'perroflautas'. També estaven els iaioflautes, pensionistes que lluitaven per unes 
condicions de vida dignes. 

Aquests no eren els pitjors adjectius que els dirigents del govern català d'aleshores li dedicaren de manera despectiva al 15M. Dirigents que en molts casos, malgrat canvis de sigles i balls de cadires, continuen sent els mateixos dirigents d'ara. Potser en altres càrrecs, amb altres responsabilitats, alguns potser ja no en primera línia, però mai no han deixat de pertànyer a les classes dirigents de Catalunya i continuen movent els fils. 

Informació o publicitat

'Les notícies són allò que algú vol que no es publiqui; tota la resta és publicitat'. Aquesta és una frase atribuïda a George Orwell -si bé no podem confirmar que sigui originària d'aquest escriptor- cert és que és una de les persones que més ha estudiat la relació, entre el Poder, la informació i la manipulació.

El Poder, independentment de la seva forma, és un element amb vida pròpia que sempre tendeix a defensar-se, consolidar-se, expandir-se. I per complir la seva funció necessita sempre la capacitat de controlar la informació. El Poder és conscient que la societat és qui li atorga aquesta concessió, per això es preocupa de controlar-la i potenciar la seva imatge a través de la publicitat.

L'equilibri és complex. Un Estat democràtic només és possible amb informació lliure i plural. Una de les funcions del periodisme és la d'estar atent a l'actuació política. La relació entre política i premsa és delicada i exigeix el màxim respecte entre ells. Un polític no ha d'interferir en el treball d'un periodista de la mateixa manera que quan un periodista passa a exercir de polític el seu treball anterior queda com a mínim qüestionat, i la relectura dels seus articles es fa des d'una altra perspectiva.

Ocupem-nos de Sant Cugat


Som dels que no ens resignem quan les coses van mal dades, els i les socialistes som dels que lluitem davant les injustícies, i ho fem des d'un pragmatisme absolut sense renunciar a la nostra voluntat de transformar el món. No utilitzem la violència, ni física, ni verbal, no fem pintades i respectem les normes que entre tots ens imposem, i si no ens agraden no ens les saltem. Utilitzem la paraula, la raó el seny, negociem i consensuem per aconseguir allò que volem, i si en un primer intent no ho aconseguim, persistim i intentem seduir l'adversari i cedim si fa falta, encara que sigui per avançar un pas, potser de vegades més lent del que desitjaríem, però allò que fem amb solidesa i que costi retrocedir.


Hem demostrat que teníem ganes de fer progressar Espanya, que estem preocupats pel bloqueig de Catalunya i que estem desencisats de la paràlisi de la nostra ciutat i del 'bucle' de determinats temes encallats a la nostra ciutat i que no ens en sortim. La negativa del vot independentista d'ERC i JuntsxCatalunya (o PDeCAT) ha suposat l'enterrament dels Pressupostos de l'Estat i la convocatòria d'Eleccions Generals un mes abans de les Municipals i Europees. Voldran justificar-ho, qui a trencat el diàleg 'amb condicions' no ha estat Pedro Sánchez. No hi ha lògica de donar suport a una moció de censura i després fer caure el govern dialogant socialista i 'castigar' a la ciutadania sense proposar cap solució legal per a Catalunya. I ara diuen que volen bloquejar l'Estat i desbloquejar la democràcia. L'enrocament no porta enlloc, han comès un greu error i són responsables directes amb el suport i la pinça de la ultradreta del PP, Cs i donar ales a VOX.

Feminisme

L'esdeveniment que va marcar la data del 8 de març es remunta al 8 de març del 1857, quan centenars de dones d'una fàbrica textil de Nova York van protestar contra els baixos salaris, que eren menys de la meitat al que percebien els homes per la mateixa tasca. Aquesta jornada va acabar amb 120 dones mortes a causa de la contundència amb què la policia va dispersar la protesta. No podem negar que al llarg de la història la dona treballadora ha sofert una doble discriminació, per ser treballadora i per ser dona.

Des de la meva visió d'home no puc deslligar la lluita obrera de la lluita feminista, que és la lluita per aconseguir una societat de persones lliures, amb els mateixos drets i les mateixes obligacions i això només s'aconsegueix amb l'apoderament i el reconeixement.

En la 1a Conferència Internacional de Dones Socialistes, celebrada el 1907, la líder socialista Clara Zetkin va plantejar una resolució en la qual instava tots els partits socialistes a realitzar una campanya a favor del vot per a la dona. Uns anys més tard, el 1910 en la 2a Conferència Internacional de Dones Socialistes, Zetkin va proposar la celebració d'un Dia Internacional de la Dona.

La mare del meu amic

Em pregunta un amic: 'I quin mal i, sobretot, a qui havia fet mal la meva pobra mare?'. M'ho pregunta amb els ulls fixos i clars. 'Quin mal -insisteix- els ha fet perquè la ingressin tancada, vigilada en una caseta on no pot ni sortir sola al jardí?'. 'Supervigilada, controlada... Per què?'. Li contesten: 'És que estava malalta, neguitosa, no sabia on era, volia tornar a casa, feia i desfeia maletes, sovint oblidava el nom dels fills i, finalment, després de moltes i complexes negociacions, la van admetre en aquest lloc tancat pel jardí'.

A la mare del meu amic l'han portat a una residència després de molts tràmits, papers perduts, negació de la gravetat del seu estat. El meu amic continua, visiblement dolgut: 'Què ha fet ella de dolent perquè hagi de viure com en una presó? S'ha fet gran, sí, però no és això el que pretén la medicina actual? Ha perdut facultats, sí, però no es tracta justament de mantenir durant el màxim temps possible la capacitat de pensar i raonar, la saviesa acumulada dels anys i les experiències viscudes?'.

A la nostra societat cada vegada les persones som més velles. I requerim més cura, més atenció, més consideració, més afecte. O és que al final de les nostres vides deixarem de ser tractades com a éssers humans? Què ens està passant? He vist homes negres de gairebé dos metres d'alçada demanar a homes blancs el privilegi i l'honor de poder conèixer els seus pares, que ja són grans, perquè ells, en la seva cultura, els consideren un inestimable tresor. En aquest aspecte essencial, el que reconeix el valor de la humanitat, ens porten molt d'avantatge!

Republicans?

Sempre he pensat que la política és la millor eina per transformar la societat. Crec en les persones que ens representen i sempre he volgut creure que la política, independentment dels interessos personals, està per canviar la realitat i defensar els interessos del conjunt de la ciutadania.

Avui estic trista, avui estic indignada i amb més força que mai crec que tots aquests partits que ara apareixen com a defensors dels valors republicans no estan ni disposats (per interessos personals) ni preparats per oferir solucions al conflicte que patim les catalanes i els catalans. Des del meu humil punt de vista, en política has d'equilibrar bé la balança, en política has de prioritzar, estar preparat per modificar el camí que t'havies marcat encara que això signifiqui renunciar en part a la totalitat del que defenses o creus que és just.

I ara em pregunto: aquests són els que ens han de donar solucions, aquests són els que ens parlen de República? Són els que ens donen lliçons de catalanitat i d'estima al nostre país? Si més d'una i d'un aixeques el cap tornaria a dormir...

El dimecres PDeCAT i ERC van votar en contra dels pressupostos generals de l'estat. Que ningú ho oblidi, han votat en contra al costat de Ciutadans i del PP (de la dreta més reaccionaria dels últims anys). Han votat en contra dels pressupostos més d'esquerres i socials dels darrers anys; han votat en contra d'una de les darreres possibilitats que teníem els catalans i catalanes i la resta d'Espanya de sortir d'aquest pou. I ara, què? Quines solucions ens doneu? Més retallades socials? Continuar amb aquest conflicte i seguir deixant que el nostre Estat del Benestar es trenqui? Que les desigualtats socials segueixin creixent? Què els serveis públics cada cop siguin menys públics? Potser hauríem de repassar què significa ser republicà o què significa ser d'esquerres o què significa ser catalanista.

A banda i banda de 'lo Riu'

'Espanya ens roba'. Fa uns quants anys es va popularitzar aquesta lamentable sentència entre l'opinió pública catalana. Creada per personatges sense escrúpols intel·lectuals, amb afany de fer carrera política, que formaven part d'un incipient separatisme hiperventilat com haguessin pogut ser part, si fora escaient, d'una companyia de circ, la frase va penetrar a les consciències dels ciutadans catalans amb certa acceptació. De manera que els grups de comunicació del Principat, tant o més subvencionats que ara, i la Corporació pública de Mitjans Audiovisuals, deplorablement dirigida com ho és ara, van fer-se seu el repte i, convenientment dirigits pels amos, engegaren una aventura reivindicativa que a molta gent, també a mi, ens va semblar molt raonada. Vist en perspectiva, una aventura grotesca.

Històricament ja ho tenen això, els experiments burgesos. Estan ben elaborats, com les llonganisses de Vic, i tenen un alt contingut de poder de convicció, amb respostes fermes per a totes les preguntes que es pugui fer l'altra part, o sigui, la classe treballadora. De tal punt que l'obrer català, propulsat pels il·lustres dirigents polítics del moment, va començar a parlar, molt convençut del que deia, de balances fiscals i de dèficits, mentre que de l'immaculat univers burgès deixaven anar les comportes i sortien les aigües fecals. És a dir, retallades i reformes laborals. Aprofitant que la Nacional 340 passa per Molins de Rei, cop de puny al ventre.

Serveis públics en lluita

Fa anys que sentim allò de les retallades i que s'estan carregant els serveis públics. Doncs els que vivim a Catalunya hem triomfat amb les retallades. Encapçalem els rànquings de comunitats autònomes amb més retallades en les partides de sanitat i educació.

Quan més es van patir les retallades van ser a partir de l'any 2011. Personalment recordo que estava en un Institut Públic i els professors ja ens avisaven que la situació a l'hora de poder fer classe i poder estudiar seria complicada, ja que es controlava molt l'ús de les fotocòpies; la calefacció, per exemple, hi havia dies que l'encenien i altres no per estalviar; el material de l'aula minvava, fulls, guix, esborradors, etc. En definitiva, una situació que posava en perill la nostra qualitat com alumnes.

A la universitat el nivell de les retallades era i encara a dia d'avui és més exponencial: aules massificades, professors associats amb un salari ridícul, taxes universitàries pels núvols i beques i ajuts que no arribaven per tothom.

El que es pregunta la gent és: per què es continua invertint poc en els serveis educatius i sanitaris? Perquè al govern de la Generalitat no li interessa, no és la seva prioritat? Són gent que ja tenen prou recursos per pagar-se metges privats i escoles privades pels seus fills. Volen crear més desigualtats. Però en els darrers anys la prioritat ha passat a ser una altre, volen tapar el nefast govern amb intentar-nos colar processos judicials, folklore belga i declaracions públiques de brindis al sol.

Pressupost generals de l'estat 2019

El ple del mes de Gener

Algú haurà d'explicar el perquè no

Aquesta setmana s'ha produït una votació al Congrés dels Diputats que ha permès derogar el Reial Decret de Llei (RDL) sobre les mesures urgents en matèria d'habitatge i lloguer. Ara que des de Sant Cugat ens hem posat tots d'acord per incrementar mesures en favor de l'habitatge, sembla mentida que el tactisme i estratègia electoral esborrin d'una plomada la voluntat de presentar batalla al problema que estan patint tantes famílies.


Del PP i de Cs ja ningú s'espera res donada la seva batalla per veure qui és més de dretes o conservador, però algú haurà de posar en evidència el posicionament d'ERC i Comuns en tirar enrere allò que ens afecta de manera directa. La proposta del govern en forma de RDL pretenia revertir la manca de les polítiques del PP en matèria d'habitatge i que van provocar pujades desorbitades dels preus (lloguer i venda) que donava resposta política i urgent al problema de l'accés a l'habitatge, ja que tenien una immediatesa sense haver d'esperar una tramitació llarga i feixuga en l'elaboració d'una llei, i que a la vegada ajudava en primera instància als ajuntaments de manera directa.

Per una ciutat capdavantera en igualtat


Com a ciutat, estem deixant molt a desitjar últimament. 
Sant Cugat s’ha convertit en la ciutat on es necessita invertir més diners en el lloguer. De fet, les dades ens han mostrat com un ciutadà de Sant Cugat es deixa el 30% del seu sou en el lloguer. Es necessiten uns 3.500€ nets mensuals per pagar-lo. En una ciutat està molt bé invertir tecnologia i apostar per ser una smart city però també es necessita ser capdavantera en qualitat de vida i, sobretot, ho hauríem de ser en igualtat, aspecte en què no acabem de destacar ja que les desigualtats entre rics i pobres sembla ser que no disminueixen.
Dona la sensació que a Sant Cugat no li importa si no pots pagar el lloguer, et convida a marxar a altres poblacions on l’habitatge és més barat o que no dona importància als desnonaments que s’han produït, uns 28.000 en cinc anys a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

“¡Que vienen los fachas!”

S’ha confirmat el que fa poc més d’un mes semblava impensable: la junta andalusa tindrà un nou govern de dretes i, encara més sorprenent, aquest govern es sostindrà gràcies a l’extrema dreta. Hi ha raons per a preocupar-se per l’auge de l’extrema dreta a Espanya, i a Catalunya?

Lamentablement, és un fet inqüestionable que l’extrema dreta està creixent arreu del continent europeu, no sent Espanya cap excepció. Le Penn, Salvini, Abascal... tots comparteixen un mateix tret distintiu: un discurs plagat de mentides i falsedats que juga amb la falta d’informació fiable de les xarxes socials i el cansament de la gent amb els partits tradicionals.
El que ha passat a Andalusia no és més que un símptoma del que portem molt temps observant: l’apatia i el desencant de la gent amb la política. A Andalusia no han guanyat les dretes. Han perdut les esquerres. Si ens fixem en els índex de participació d’aquests últims comicis, gairebé la meitat dels votants andalusos no s’han molestat ni en trepitjar els seus col·legis electorals.
El problema de la política actual no són el senyor Abascal, ni la senyora Le Penn. Aquest tipus de personatges sempre han existit i existiran en política. El veritable problema de la política dels nostres dies és que ha deixat de ser política. S’ha convertit en un joc de números, en quatre frases impactants i en el “¡Y tú más!”.
A l’extrema dreta, senyors i senyores polítics, no se la venç acusant-los de fatxes, ni d’extremistes; sinó amb fets, amb dades, però sobretot, amb un discurs potent que torni a il·lusionar a una gent que cada vegada més no vol saber res més de la política.


per Àlex Torres Membre de la Joventut Socialista de Sant Cugat

Els socialistes davant l’any 2019 (una opinió personal)

Els socialistes hem estat (i seguim sent) un dels partits més 'amples' des del punt de vista polític i social. Quan les circumstàncies ens han posat a prova, sovint la resposta dels militants i votants ha estat diversa.


Exemples d’això n’hi ha molts i, en democràcia, podem recordar uns quants:

- El referèndum de l’OTAN (1986): Amb una dreta atlantista, un PSOE que apostava pel 'Sí' i únicament el Partit Comunista en contra, més del 40% dels espanyols van votar No. Com jo mateix (atlantista convençut). Per què?, perquè a molts no ens agrada que ens enganyin canviant de criteri i reinterpretant frases dites en el passat.

- El tràmit de l’Estatut de 2006: 'polir' o 'laminar' (Alfonso Guerra et al) el text, tot i el que havia promès Zapatero ('lo que envíe el Parlament'), i acceptant de forma vergonyosa la sentència del TC, sense recórrer a la justícia europea. Afegim-hi l’esperpent de què els mateixos articles declarats anticonstitucionals són perfectament legals als Estatuts de València i Andalusia
.
- El 'Procés'. De totes les 'ànimes' del PSC (sobiranista, catalanista, federalista, espanyolista...), molts (el 50%?)han abandonat el PSC, perquè per a ells la qüestió identitària era més important que la social i ho han fet amb destinació a ERC, Cs, MES...

Cal explicar que els que ens hem quedat seguim igual de posicionats (que no dividits) en les nostres posicions identitàries personals, PERÒ que per A nosaltres és més important el PSC i per això encara hi som.

Perquè quedi clar: no afavorirem un procés d’Independència de Catalunya (que no es produirà) tot i que en cas que esdevingui, l’endemà mateix ens posarem a treballar per als catalans des del nostre ideari i la nostra experiència.

Antoni Canals és jubilat i expresident del Fons de Pensions dels Empleats de CaixaBank

Pessimistes il·lustrats

Vet aquí el que entenc per pessimisme il·lustrat. Faig referència a una doble actitud, per desgràcia, molt estesa i difosa. Per una banda es diu i rediu que la humanitat, com a tal, com a conjunt de milions d'humans que han poblat la Terra, no sembla haver canviat els seus instints destructius fonamentals -hi ha recents salvatjades històriques que ens ho recorden-. I una altra afirmació tan o més contundent és que això no té remei i anem cap a una situació d'un cert terror a la tecnologia d'alta especialització que tendirà a la deshumanització progressiva. No són discursos nous, fa segles que es van pregonant


La diferència en l'actualitat és doble: d'una banda cada cop el raonament es fonamenta en xifres serioses, ben analitzades, que confirmen (escampen?) el discurs pessimista il·lustrat, mentre que es genera una opinió més o menys confusa, de criteris de caire simple. I tot plegat embolicat d'un entusiasme amb què en general molts homes de gran vàlua i rigor intel·lectual defensen, de forma gairebé inamovible, aquest tipus de pensament. Pensaments i referències que, un cop col·locats en l'àmbit dels desastres passats i patits, queden fixats com a referents de maldat, monuments a la inhumanitat humana, mentre segueixen desesperant de la possibilitat de transformació.

Consell de barri o consell de districte?

Ja fa temps que els socialistes estem fent una reflexió entorn a la participació dels barris, i de si està ben recollit i detallat en el Reglament de Participació que ens hem dotat a Sant Cugat. Durant els passats mandats, i en aquest també, aquest reglament ha patit diverses modificacions per ser un instrument pràctic, però això no ens ha d'estranyar, els reglaments són per complir unes normes, però també han de ser permeables i adaptar-se a les noves realitats socials o senzillament s'han d'actualitzar. Ara bé, ja pronosticàvem un fet negatiu que afecta directament al seu funcionament i que en ha dut a posar en qüestió el mateix àmbit territorial dels anomenats consells de barri. Al nostre entendre s'han comès alguns errors que caldrà corregir.

En primer lloc un àmbit territorial mal definit, més enllà dels històrics barris de Mira-sol, la Floresta i les Planes, els que componen l'àmbit Est i Oest és artificial sota el paraigua de 'Consell de barri'. La lògica hagués estat mantenir el nom de Consell de Districte o bé amb el nom de Consell de Barris. I per què no va ser així? doncs perquè encara ens emmirallem massa amb la ciutat de Barcelona i que ningú es pogués pensar en generar una estructura similar a la que hi ha al municipi veí, amb poder i pressupost per serveis propis, no fos cas que... Al Centre Est i l'Oest hi ha tanta varietat diferencial entre barris que és pràcticament impossible tenir posicions comunes en determinats temes. Dos exemples, quines són les similituds entre Sant Francesc, Coll Favà, Volpalleres i Can Barata? O bé entre el Centre-Estació, Can Traval, el Parc Central o l'Eixample? Doncs cap! Més enllà que conviuen a Sant Cugat. Ara posats a revisar aquest capítol entenem que caldria tornar a l'antiga denominació de Districte i possiblement la ciutadania ho entendria millor: el consell de Districte aglutinador de diversos barris amb diferents realitats.