Republicans?

Sempre he pensat que la política és la millor eina per transformar la societat. Crec en les persones que ens representen i sempre he volgut creure que la política, independentment dels interessos personals, està per canviar la realitat i defensar els interessos del conjunt de la ciutadania.

Avui estic trista, avui estic indignada i amb més força que mai crec que tots aquests partits que ara apareixen com a defensors dels valors republicans no estan ni disposats (per interessos personals) ni preparats per oferir solucions al conflicte que patim les catalanes i els catalans. Des del meu humil punt de vista, en política has d'equilibrar bé la balança, en política has de prioritzar, estar preparat per modificar el camí que t'havies marcat encara que això signifiqui renunciar en part a la totalitat del que defenses o creus que és just.

I ara em pregunto: aquests són els que ens han de donar solucions, aquests són els que ens parlen de República? Són els que ens donen lliçons de catalanitat i d'estima al nostre país? Si més d'una i d'un aixeques el cap tornaria a dormir...

El dimecres PDeCAT i ERC van votar en contra dels pressupostos generals de l'estat. Que ningú ho oblidi, han votat en contra al costat de Ciutadans i del PP (de la dreta més reaccionaria dels últims anys). Han votat en contra dels pressupostos més d'esquerres i socials dels darrers anys; han votat en contra d'una de les darreres possibilitats que teníem els catalans i catalanes i la resta d'Espanya de sortir d'aquest pou. I ara, què? Quines solucions ens doneu? Més retallades socials? Continuar amb aquest conflicte i seguir deixant que el nostre Estat del Benestar es trenqui? Que les desigualtats socials segueixin creixent? Què els serveis públics cada cop siguin menys públics? Potser hauríem de repassar què significa ser republicà o què significa ser d'esquerres o què significa ser catalanista.

A banda i banda de 'lo Riu'

'Espanya ens roba'. Fa uns quants anys es va popularitzar aquesta lamentable sentència entre l'opinió pública catalana. Creada per personatges sense escrúpols intel·lectuals, amb afany de fer carrera política, que formaven part d'un incipient separatisme hiperventilat com haguessin pogut ser part, si fora escaient, d'una companyia de circ, la frase va penetrar a les consciències dels ciutadans catalans amb certa acceptació. De manera que els grups de comunicació del Principat, tant o més subvencionats que ara, i la Corporació pública de Mitjans Audiovisuals, deplorablement dirigida com ho és ara, van fer-se seu el repte i, convenientment dirigits pels amos, engegaren una aventura reivindicativa que a molta gent, també a mi, ens va semblar molt raonada. Vist en perspectiva, una aventura grotesca.

Històricament ja ho tenen això, els experiments burgesos. Estan ben elaborats, com les llonganisses de Vic, i tenen un alt contingut de poder de convicció, amb respostes fermes per a totes les preguntes que es pugui fer l'altra part, o sigui, la classe treballadora. De tal punt que l'obrer català, propulsat pels il·lustres dirigents polítics del moment, va començar a parlar, molt convençut del que deia, de balances fiscals i de dèficits, mentre que de l'immaculat univers burgès deixaven anar les comportes i sortien les aigües fecals. És a dir, retallades i reformes laborals. Aprofitant que la Nacional 340 passa per Molins de Rei, cop de puny al ventre.

Serveis públics en lluita

Fa anys que sentim allò de les retallades i que s'estan carregant els serveis públics. Doncs els que vivim a Catalunya hem triomfat amb les retallades. Encapçalem els rànquings de comunitats autònomes amb més retallades en les partides de sanitat i educació.

Quan més es van patir les retallades van ser a partir de l'any 2011. Personalment recordo que estava en un Institut Públic i els professors ja ens avisaven que la situació a l'hora de poder fer classe i poder estudiar seria complicada, ja que es controlava molt l'ús de les fotocòpies; la calefacció, per exemple, hi havia dies que l'encenien i altres no per estalviar; el material de l'aula minvava, fulls, guix, esborradors, etc. En definitiva, una situació que posava en perill la nostra qualitat com alumnes.

A la universitat el nivell de les retallades era i encara a dia d'avui és més exponencial: aules massificades, professors associats amb un salari ridícul, taxes universitàries pels núvols i beques i ajuts que no arribaven per tothom.

El que es pregunta la gent és: per què es continua invertint poc en els serveis educatius i sanitaris? Perquè al govern de la Generalitat no li interessa, no és la seva prioritat? Són gent que ja tenen prou recursos per pagar-se metges privats i escoles privades pels seus fills. Volen crear més desigualtats. Però en els darrers anys la prioritat ha passat a ser una altre, volen tapar el nefast govern amb intentar-nos colar processos judicials, folklore belga i declaracions públiques de brindis al sol.

Pressupost generals de l'estat 2019

El ple del mes de Gener

Algú haurà d'explicar el perquè no

Aquesta setmana s'ha produït una votació al Congrés dels Diputats que ha permès derogar el Reial Decret de Llei (RDL) sobre les mesures urgents en matèria d'habitatge i lloguer. Ara que des de Sant Cugat ens hem posat tots d'acord per incrementar mesures en favor de l'habitatge, sembla mentida que el tactisme i estratègia electoral esborrin d'una plomada la voluntat de presentar batalla al problema que estan patint tantes famílies.


Del PP i de Cs ja ningú s'espera res donada la seva batalla per veure qui és més de dretes o conservador, però algú haurà de posar en evidència el posicionament d'ERC i Comuns en tirar enrere allò que ens afecta de manera directa. La proposta del govern en forma de RDL pretenia revertir la manca de les polítiques del PP en matèria d'habitatge i que van provocar pujades desorbitades dels preus (lloguer i venda) que donava resposta política i urgent al problema de l'accés a l'habitatge, ja que tenien una immediatesa sense haver d'esperar una tramitació llarga i feixuga en l'elaboració d'una llei, i que a la vegada ajudava en primera instància als ajuntaments de manera directa.

Per una ciutat capdavantera en igualtat


Com a ciutat, estem deixant molt a desitjar últimament. 
Sant Cugat s’ha convertit en la ciutat on es necessita invertir més diners en el lloguer. De fet, les dades ens han mostrat com un ciutadà de Sant Cugat es deixa el 30% del seu sou en el lloguer. Es necessiten uns 3.500€ nets mensuals per pagar-lo. En una ciutat està molt bé invertir tecnologia i apostar per ser una smart city però també es necessita ser capdavantera en qualitat de vida i, sobretot, ho hauríem de ser en igualtat, aspecte en què no acabem de destacar ja que les desigualtats entre rics i pobres sembla ser que no disminueixen.
Dona la sensació que a Sant Cugat no li importa si no pots pagar el lloguer, et convida a marxar a altres poblacions on l’habitatge és més barat o que no dona importància als desnonaments que s’han produït, uns 28.000 en cinc anys a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

“¡Que vienen los fachas!”

S’ha confirmat el que fa poc més d’un mes semblava impensable: la junta andalusa tindrà un nou govern de dretes i, encara més sorprenent, aquest govern es sostindrà gràcies a l’extrema dreta. Hi ha raons per a preocupar-se per l’auge de l’extrema dreta a Espanya, i a Catalunya?

Lamentablement, és un fet inqüestionable que l’extrema dreta està creixent arreu del continent europeu, no sent Espanya cap excepció. Le Penn, Salvini, Abascal... tots comparteixen un mateix tret distintiu: un discurs plagat de mentides i falsedats que juga amb la falta d’informació fiable de les xarxes socials i el cansament de la gent amb els partits tradicionals.
El que ha passat a Andalusia no és més que un símptoma del que portem molt temps observant: l’apatia i el desencant de la gent amb la política. A Andalusia no han guanyat les dretes. Han perdut les esquerres. Si ens fixem en els índex de participació d’aquests últims comicis, gairebé la meitat dels votants andalusos no s’han molestat ni en trepitjar els seus col·legis electorals.
El problema de la política actual no són el senyor Abascal, ni la senyora Le Penn. Aquest tipus de personatges sempre han existit i existiran en política. El veritable problema de la política dels nostres dies és que ha deixat de ser política. S’ha convertit en un joc de números, en quatre frases impactants i en el “¡Y tú más!”.
A l’extrema dreta, senyors i senyores polítics, no se la venç acusant-los de fatxes, ni d’extremistes; sinó amb fets, amb dades, però sobretot, amb un discurs potent que torni a il·lusionar a una gent que cada vegada més no vol saber res més de la política.


per Àlex Torres Membre de la Joventut Socialista de Sant Cugat

Els socialistes davant l’any 2019 (una opinió personal)

Els socialistes hem estat (i seguim sent) un dels partits més 'amples' des del punt de vista polític i social. Quan les circumstàncies ens han posat a prova, sovint la resposta dels militants i votants ha estat diversa.


Exemples d’això n’hi ha molts i, en democràcia, podem recordar uns quants:

- El referèndum de l’OTAN (1986): Amb una dreta atlantista, un PSOE que apostava pel 'Sí' i únicament el Partit Comunista en contra, més del 40% dels espanyols van votar No. Com jo mateix (atlantista convençut). Per què?, perquè a molts no ens agrada que ens enganyin canviant de criteri i reinterpretant frases dites en el passat.

- El tràmit de l’Estatut de 2006: 'polir' o 'laminar' (Alfonso Guerra et al) el text, tot i el que havia promès Zapatero ('lo que envíe el Parlament'), i acceptant de forma vergonyosa la sentència del TC, sense recórrer a la justícia europea. Afegim-hi l’esperpent de què els mateixos articles declarats anticonstitucionals són perfectament legals als Estatuts de València i Andalusia
.
- El 'Procés'. De totes les 'ànimes' del PSC (sobiranista, catalanista, federalista, espanyolista...), molts (el 50%?)han abandonat el PSC, perquè per a ells la qüestió identitària era més important que la social i ho han fet amb destinació a ERC, Cs, MES...

Cal explicar que els que ens hem quedat seguim igual de posicionats (que no dividits) en les nostres posicions identitàries personals, PERÒ que per A nosaltres és més important el PSC i per això encara hi som.

Perquè quedi clar: no afavorirem un procés d’Independència de Catalunya (que no es produirà) tot i que en cas que esdevingui, l’endemà mateix ens posarem a treballar per als catalans des del nostre ideari i la nostra experiència.

Antoni Canals és jubilat i expresident del Fons de Pensions dels Empleats de CaixaBank

Pessimistes il·lustrats

Vet aquí el que entenc per pessimisme il·lustrat. Faig referència a una doble actitud, per desgràcia, molt estesa i difosa. Per una banda es diu i rediu que la humanitat, com a tal, com a conjunt de milions d'humans que han poblat la Terra, no sembla haver canviat els seus instints destructius fonamentals -hi ha recents salvatjades històriques que ens ho recorden-. I una altra afirmació tan o més contundent és que això no té remei i anem cap a una situació d'un cert terror a la tecnologia d'alta especialització que tendirà a la deshumanització progressiva. No són discursos nous, fa segles que es van pregonant


La diferència en l'actualitat és doble: d'una banda cada cop el raonament es fonamenta en xifres serioses, ben analitzades, que confirmen (escampen?) el discurs pessimista il·lustrat, mentre que es genera una opinió més o menys confusa, de criteris de caire simple. I tot plegat embolicat d'un entusiasme amb què en general molts homes de gran vàlua i rigor intel·lectual defensen, de forma gairebé inamovible, aquest tipus de pensament. Pensaments i referències que, un cop col·locats en l'àmbit dels desastres passats i patits, queden fixats com a referents de maldat, monuments a la inhumanitat humana, mentre segueixen desesperant de la possibilitat de transformació.

Consell de barri o consell de districte?

Ja fa temps que els socialistes estem fent una reflexió entorn a la participació dels barris, i de si està ben recollit i detallat en el Reglament de Participació que ens hem dotat a Sant Cugat. Durant els passats mandats, i en aquest també, aquest reglament ha patit diverses modificacions per ser un instrument pràctic, però això no ens ha d'estranyar, els reglaments són per complir unes normes, però també han de ser permeables i adaptar-se a les noves realitats socials o senzillament s'han d'actualitzar. Ara bé, ja pronosticàvem un fet negatiu que afecta directament al seu funcionament i que en ha dut a posar en qüestió el mateix àmbit territorial dels anomenats consells de barri. Al nostre entendre s'han comès alguns errors que caldrà corregir.

En primer lloc un àmbit territorial mal definit, més enllà dels històrics barris de Mira-sol, la Floresta i les Planes, els que componen l'àmbit Est i Oest és artificial sota el paraigua de 'Consell de barri'. La lògica hagués estat mantenir el nom de Consell de Districte o bé amb el nom de Consell de Barris. I per què no va ser així? doncs perquè encara ens emmirallem massa amb la ciutat de Barcelona i que ningú es pogués pensar en generar una estructura similar a la que hi ha al municipi veí, amb poder i pressupost per serveis propis, no fos cas que... Al Centre Est i l'Oest hi ha tanta varietat diferencial entre barris que és pràcticament impossible tenir posicions comunes en determinats temes. Dos exemples, quines són les similituds entre Sant Francesc, Coll Favà, Volpalleres i Can Barata? O bé entre el Centre-Estació, Can Traval, el Parc Central o l'Eixample? Doncs cap! Més enllà que conviuen a Sant Cugat. Ara posats a revisar aquest capítol entenem que caldria tornar a l'antiga denominació de Districte i possiblement la ciutadania ho entendria millor: el consell de Districte aglutinador de diversos barris amb diferents realitats.