El 15M i el sobiranisme: Dues realitats oposades

Arran del fixatge de l'exdiputada de Catalunya en Comú, Elisenda Alamany, per part d'Esquerra Republicana formació experta en mercaderies de segona mà, reciclatge de residus i reaprofitament de deixalles algú ha gosat parlar de l'escenificació de la unió entre el 15M i el sobiranisme. És possible això?

Fem memòria: Quan vaig participar activament en les lluites del 15M en qualitat d'un aturat més, que va patir les conseqüències de la darrera crisi econòmica, recordo que ni de bon tros es veien enlloc estelades ni crits d'independència. El mateix Carod-Rovira, llavors d'ERC, va criticar i menysprear aquell moviment d'indignació i va demanar als manifestants que se n'anessin a pixar i a escopir a Espanya.

El que sí que vaig veure va ser a joves que lluitaven per unes perspectives de futur. A dones i homes desenganyats que havien vist com la política no havia estat capaç de satisfer les seves necessitats enmig d'una profunda crisi econòmica, un fet del qual totes les esquerres hauríem d'aprendre. Persones que estaven patint el desnonament de les seves llars, que volien un treball o un sou digne, que reclamaven els seus drets, i millors serveis públics, i clamaven contra la corrupció. Eren els anomenats 'perroflautas'. També estaven els iaioflautes, pensionistes que lluitaven per unes 
condicions de vida dignes. 

Aquests no eren els pitjors adjectius que els dirigents del govern català d'aleshores li dedicaren de manera despectiva al 15M. Dirigents que en molts casos, malgrat canvis de sigles i balls de cadires, continuen sent els mateixos dirigents d'ara. Potser en altres càrrecs, amb altres responsabilitats, alguns potser ja no en primera línia, però mai no han deixat de pertànyer a les classes dirigents de Catalunya i continuen movent els fils. 

El règim convergent del 3%, o la seva herència, ha estat capaç de sobreviure a aquell terratrèmol social gràcies a les banderes. Llavors, les pancartes resaven frases com 'No hi ha pa per tant xoriço' i a Catalunya, gràcies a les banderes, aquell xoriço, ranci i passat, encara ens l'hem de fotre i sense pa. 

Recordo que just després d'haver guanyat Artur Mas les eleccions de 2012 amb el suport d'ERC, es van retallar sous i serveis a Catalunya, es va desmantellar, per exemple, el Servei d'Ocupació quan més falta ens feia, acomiadant de cop a 366 treballadors. 'La culpa és d'Espanya!' els hi van dir. Però la veritat és que ni tan sols els hi van voler oferir formar part d'alguna borsa de treball que els hi permetés recuperar l'antic lloc de treball per quan passés el temporal, i és que en aquest règim, els mèrits, el treball, no compten, només l'enxufisme, l'amiguisme i els carnets. Qualsevol que hagi treballat en l'administració catalana o en qualsevol entitat pública en mans del citat règim ho pot corroborar, només cal veure el cas que s'ha destapat a l'ajuntament de Sant Cugat amb l'escàndol de la licitació 'feta a mida' per als seus amics de la revista 'TOT Sant Cugat'.

Recordo també com, amb el mateix classisme i desdeny amb què la burgesia catalana acostuma a tractar al servei domèstic, s'aconsellava als joves dels barris obrers que anessin a Londres a servir cafès. Als indignats, se'ls va arribar a dir que muntessin empreses per veure si així se'ls hi passava la indignació. Totes aquestes vergonyes i moltes més van aconseguir tapar-les després amb les seves estelades. 

No recordo, en canvi, haver vist cap gos ni cap flauta durant les lluites del 15M, però suposo que alguns dirigents d'aleshores, i que, perdoneu que insisteixi, són els mateixos d'ara, van pensar que els manifestants portàvem les flautes amagades a les butxaques i que potser podríem ferir a algun mosso donant-li cops contra el casc amb l'instrument de plàstic. I els gossos se suposa que de la mida d'un chihuahua o pequinès per poder encabir-los en els nostres amagatalls restaven ocults però ben ensinistrats tot esperant l'ordre d'atac per sembrar el pànic i el caos al bell mig de Barcelona. Només així s'explicaria la violència i la contundència amb la qual, la policia catalana d'aleshores, que malgrat que algú no s'ho cregui, són els mateixos mossos d'esquadra que els d'ara, van actuar en el que cínicament es va anomenar Operació de neteja.

Bales de goma, cops de porra, més de 120 ferits en una sola actuació policial a plaça de Catalunya. Durant aquella època de lluites i protestes als carrers, va haver-hi més càrregues policials. Ester Quintana va perdre un ull. Ningú es va voler responsabilitzar. Un dia es va rodejar el parlament. Eren temps en què els dirigents de llavors, que en molts casos, i perdoneu-me un altre cop que insisteixi, són els mateixos d'ara, parlaven de complir les lleis, d'obeir a les autoritats, i senyalaven als activistes com a delinqüents. 

Però la paraula neteja de l'assalt a plaça de Catalunya va quedar en la ment de tots nosaltres i es va clavar als nostres cors, com a prova d'un fet que no és prou visible però que se sent, es respira. No és casual lús de la paraula neteja. Per a les elits, per a la burgesia convergent i els seus aliats independentistes, aquesta gent pobre, aquesta gent treballadora com la de la perifèria de Barcelona que mai no han votat ni votaran independentisme, no és gent tan neta i polida com la gent de bé dels barris benestants, entenent com a tals a aquells ciutadans de cognoms catalans d'antiga soca pels quatre costats.

No, ells, els d'antiga soca, no formen part del col·lectiu dels indignats. Si de cas, del col·lectiu dels escandalitzats. Ja es van escandalitzar quan aquells pollosos que rodejaren el Parlament van obligar al seu president a anar a la feina en helicòpter. Ara s'escandalitzen quan se'ls hi explica que hi ha gent que no pensa ni sent com ells i per això s'han de retirar símbols d'espais públics que són de tots i no només seus. Però escandalitzat no és el mateix que indignat. Per a estar indignat, primer cal tenir dignitat. 

Tornant a les paraules de Carod-Rovira, que es queixava, entre daltres, que els manifestants del 15M no portaven gaires pancartes en català, caldria recordar que en aquestes manifestacions hi havia molts treballadors provinents de zones obreres i majoritàriament castellanoparlants com Cornellà, L'Hospitalet, Sant Boi, Santa Coloma...Gent que en el passat van lluitar, i molt, contra el franquisme i per les llibertats, pels drets socials, però també ho van fer per la llengua i la cultura catalana. Van ser ells, i no els convergents, qui més van fer per la seva integració i normalització lingüística.

Fou a Santa Coloma de Gramenet, per exemple, que fruit d'aquestes lluites, a inicis dels anys 80, amb tres mestres i 46 alumnes, la majoria dels quals castellanoparlants, es creà la primera escola pública amb el català com a llengua vehicular. Els pares d'aquests infants veien en l'aprenentatge del català una manera d'aconseguir que els seus fills, amb independència de l'origen dels seus progenitors, tinguessin les mateixes oportunitats. Per desgràcia, les desigualtats no són tant un factor lingüístic com de classe social, i aquí, l'ascensor social, fa massa temps que no rutlla gaire bé. Això també es troba relacionat en l'arrelament o el desarrelament, la identitat i el rebuig a tot el que es relacioni amb les elits, o, per contra, i a vegades això també passa, pot ocórrer que algú, partint de les seves expectatives d'ascens social, o per contacte amb les elits culturals, socials o econòmiques, es pot arribar a identificar amb els anhels d'aquestes classes, en alguns casos aplicant allò de ser més papista que el Papa. Si més no, d'allà a on està el poder, segons com sempre es poden esgarrapar algunes molles. No deixa de ser l'altra cara de la mateixa moneda. Que cadascú identifiqui, si vol, la recepta s'hagi aplicat. 

És cert que el català ha estat una llengua oprimida per un franquisme que encara s'ha d'acabar de netejar, un franquisme que, tot s'ha de dir, va ser molt ben aprofitat per les prop de 400 famílies riques catalanes que van incrementar la seva riquesa durant la dictadura i que després van ser el principal suport econòmic de l'actual règim pujolista del 3%. Només una dada, gairebé la meitat dels 219 alcaldes franquistes que hi havia durant la transició van ser reciclats per CiU, mantenint així les estructures i les pràctiques del caciquisme a Catalunya intactes. Però a més de l'opressió de la llengua i la cultura catalana, també hi ha una altra realitat de la qual no es parla, i és aquella que el periodista feixista Salvador Sostres, en la seva fase més independentista, ens va mostrar sense embuts quan va escriure que el castellà és una llengua cutre de pobres, horteres, analfabets i de gent de poc nivell argumentant que era la llengua que es feia servir només per parlar amb el servei, amb els que netejaven (un altre cop la paraula neteja). 

Tornant al 15M, i per ser fidels a la realitat, he de dir que en una d'aquelles manifestacions multitudinàries, ara no sabria dir en quina d'elles va ser, recordo que en una ocasió, i només en una ocasió, va aparèixer d'enmig d'aquella marea de gent i pancartes, com un bolet, un grupet de tres joves onejant una estelada. Eren dos nois i una noia. Tres paracaigudistes que malgrat el típic tall de cabell estil rústic a cops de destral i l'orellal solitari de pirata, tenien un cert aire destudiants universitaris de bona família. Van pujar sobre uns contenidors per animar a la gent al crit d'in-inde-independència. Res, no hi va haver resposta. Van baixar, van recórrer uns centenars de metres avançant als manifestants pel costat dret, i ho van intentar un altre cop. Pujaven a qualsevol element del mobiliari urbà que els servís per fer-se visibles, i puny enlaire, cridaven amb totes les seves forces. In-inde-independència Cap resposta. Finalment, amb cara de circumstàncies, escandalitzats del fet que aquella turba indignada no fos capaç d'albirar el bon camí, van baixar i tal com van aparèixer davant meu, van desaparèixer entre les masses com tres gotes d'aigua engolides per l'oceà. 

Els que ens manifestàvem ho fèiem per la nostra feina, les nostres pensions, contra els desnonaments... no estàvem per hòsties. Com es podia parlar d'independència en un moment en què els que lluitàvem a Barcelona estàvem agermanats amb els que lluitaven a la madrilenya Puerta del Sol? I també amb els que acampaven en totes les places dels pobles i ciutats de Catalunya, Andalusia, Aragó, País Valencià, Castella, Astúries...

No es pot parlar del règim del 78 sense parlar del règim convergent del 3%. Les diferències entre les burgesies catalanes i espanyoles són les mateixes que hi ha entre dues bandes de pirates que després d'una ràtzia han de repartir-se el botí. A Catalunya, igual que passa a l'estat Espanyol, qui mou els fils són aquestes 400 famílies de les quals ja he parlat abans i que ara s'amaguen darrere les estelades. Per als qui lluitem per les causes socials a les dues bandes de l'Ebre, no té sentit parlar d'independència. 

Amb això no vull pas dir, ni de bon tros, que en les manifestacions multitudinàries independentistes no hi hagi catalans de les classes populars, és clar que n'hi ha. Però quan aquests actes ja no són tan multitudinaris, quan baixa el suflé, el que queda del moviment és bastant representatiu del que hi ha darrere. Aneu els divendres a veure les concentracions davant l'ajuntament de Sant Cugat, encapçalades per les autoritats municipals. Allà els tenim, senyores i senyors amb el seu llacet groc un llacet a vegades transmutat en flor o papallona groga, que és més Cuqui a les solapes d'abrics elegants. Duen sabates llustroses, ulleres dintel·lectual, fan gala de gestos refinats, però en comptes de cap i coll, semblen tenir sobre les espatlles un d'aquells periscopis que duen els submarins. Tot estirant el coll, giren i giren el periscopi de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta convençuts i orgullosos de la seva superioritat natural. No són indignats, només estan escandalitzats, per això, més que parlar amb la ràbia del que pateix les desigualtats i les injustícies, parlen amb la prepotència dels que es pensen amos d'una raó que aspiren a convertir en pensament hegemònic. I s'ho creuen i tot. Semblen aturats? Semblen gent que pateixen desnonaments? Algú se'ls acudiria anomenar-los perroflautas o iaioflautes? No ens confonem. 15M i sobiranisme, no tenen res a veure. 

JOAN LÓPEZ és membre del PSC