Que Juan Domingo Perón és un coronel argentí a qui agraden el champagne
francès i el music hall no hauria de ser raó per qüestionar l'ingent
daltabaix polític que provocà el seu moviment, iniciat amb el cop
d'estat de 1943 i que trencà pel mig l'anomenada 'Dècada Infame'. La
capil·laritat del moviment, encara avui, està abastament consolidada a
l'Argentina del segle XXI i, fins fa quatre dies, els Kirchner, ella i
ell, amb pau descansi, gaudien de l'estètica del poder des de la Casa
Rosada, amb la fotografia de Perón a la cartera, com en Joan Manel
Serrat assegura que porta la de Kubala a la seva. Un pur i autèntic acte
d'amor i de respecte. Que gran, en Serrat! Em pregunto quina foto
portarà a la seva cartera el mestre Llach.
El peronisme és a l'Argentina com l'ou és a la truita. Però en aquell
cas, el del peronisme, és un ou que no acaba mai trencant-se i tanmateix
hi surt una truita, esquifida i flonja, però una truita, al capdavall,
d'un ou. Alguns de per ací n'haurien d'aprendre, capçuts que per fer una
truita s'han de trencar els ous. Els argentins, pot ser per la seva
vena messogiorniana, són uns artistes consumats en aquesta i en altres
disciplines, i convindria tenir-ho ben en compte.
No ens desviem. Sabuda és la concepció nacional i popular del peronisme. I, per sobre de tot, la seva aferrissada -i demagògica- lluita per la justícia social, de tal punt que el moviment acaba per batejar-se, ja quan s'afaita, com a Partit Justicialista. Són les idees força que han nodrit el peronisme, un experiment de la burgesia del Rio de la Plata que ha captivat bona part del sindicalisme i de les classes populars argentines al llarg de dècades. I els resultats, de tots coneguts. L'Argentina, un país riquíssim en recursos naturals, un país de gent culta i encantadora, devastat per la corrupció i la incompetència del seus governants. Això sí, fent honor a una de les màximes del peronisme, la sobirania nacional, el nacionalisme que tot ho emboca.
La història ens ensenya, si li prestem atenció, algunes veritats de manual. I una és que el nom no fa la cosa. És clar que el Partit Justicialista poc té a veure amb la justícia social, tret d'una relació morfosintàctica. Seria com, per exemple, creure que Esquerra Republicana de Catalunya és d'esquerres. Entenent, de manera òbvia i consuetudinària, que el que segueix avui definint ser d'esquerres, entre d'altres, és el sentiment de classe i l'internacionalisme, si no hi ha inconvenient que ho digui. Assumpte aquest de densa complexitat, i que Perón va gestionar hàbilment introduint la variable del sobiranisme com a ciment cola que tot ho acaba enganxant.
Conclusió, no és que estigui dient que Esquerra Republicana sigui peronista. Valga'm Déu! Simplement, que, a vegades, és menester treure el cap de sota l'ala i nomenar les coses humanes pel seu nom. És un exercici que reconforta perquè els resultats acaben arribant. Probablement, l'Argentina seria avui un país més just, més segur, més progressista si els seus homes i dones no s'haguessin deixat seduir per les bondats del justicialisme. I, sobretot, per l'ambigüitat.
ROMAN ESCUER és membre de l'executiva del PSC de Sant Cugat
No ens desviem. Sabuda és la concepció nacional i popular del peronisme. I, per sobre de tot, la seva aferrissada -i demagògica- lluita per la justícia social, de tal punt que el moviment acaba per batejar-se, ja quan s'afaita, com a Partit Justicialista. Són les idees força que han nodrit el peronisme, un experiment de la burgesia del Rio de la Plata que ha captivat bona part del sindicalisme i de les classes populars argentines al llarg de dècades. I els resultats, de tots coneguts. L'Argentina, un país riquíssim en recursos naturals, un país de gent culta i encantadora, devastat per la corrupció i la incompetència del seus governants. Això sí, fent honor a una de les màximes del peronisme, la sobirania nacional, el nacionalisme que tot ho emboca.
La història ens ensenya, si li prestem atenció, algunes veritats de manual. I una és que el nom no fa la cosa. És clar que el Partit Justicialista poc té a veure amb la justícia social, tret d'una relació morfosintàctica. Seria com, per exemple, creure que Esquerra Republicana de Catalunya és d'esquerres. Entenent, de manera òbvia i consuetudinària, que el que segueix avui definint ser d'esquerres, entre d'altres, és el sentiment de classe i l'internacionalisme, si no hi ha inconvenient que ho digui. Assumpte aquest de densa complexitat, i que Perón va gestionar hàbilment introduint la variable del sobiranisme com a ciment cola que tot ho acaba enganxant.
Conclusió, no és que estigui dient que Esquerra Republicana sigui peronista. Valga'm Déu! Simplement, que, a vegades, és menester treure el cap de sota l'ala i nomenar les coses humanes pel seu nom. És un exercici que reconforta perquè els resultats acaben arribant. Probablement, l'Argentina seria avui un país més just, més segur, més progressista si els seus homes i dones no s'haguessin deixat seduir per les bondats del justicialisme. I, sobretot, per l'ambigüitat.
ROMAN ESCUER és membre de l'executiva del PSC de Sant Cugat
No hay comentarios:
Publicar un comentario