Eutanàsia: sí?, no?, com?

Fa poc hem rebut la notícia de la decisió presa per un científic australià de 109 anys que va viatjar a Suïssa per morir com desitjava. Diuen que escoltant Beethoven. D’Austràlia a Suïssa, gairebé res. La notícia ha coincidit amb la iniciativa socialista de debatre al Congrés dels Diputats la regulació de l’eutanàsia, és a dir, del dret humà, pres lliurement i voluntàriament, de morir com i quan una persona vol.

Em sorprenen, en primer lloc, tants escrúpols enfront d’un tema que ens afecta a tots, i sobretot la penalització que poden patir els professionals per ajudar a morir a qui realment ho vol. Sobretot em sorprèn des d’una òptica col·lectiva, política, quan penso que aquests països dits civilitzats no tenen cap empatx a facilitar negocis d’armes bo i sabent que mataran molta gent que no vol morir, normalment civils indefensos. I continuo pensant en les morts al mar de gent que vol viure i fuig de les guerres o la fam, que moren prop de les platges, que uns mesos després s’ompliran de xiringuitos per als estiuejants. I penso que aquests civilitzats països contemplen com moren infants de fam per sequeres o per epidèmies evitables.

I en els propis països “civilitzats” penso en els escassos recursos emprats per ajudar els col·lectius en risc de perdre la vida a les nit de gel o fred... Segurament no volen morir. I no parlem ja dels països on la pena de mort s’aplica amb abundància. Podem fer una llarga llista de morts no volgudes sobrevingudes pels mateixos sistemes que clamen al cel o es tornen sords quan es tracta de persones que en la proximitat volen deixar de viure. Què han de fer, doncs? Tirar-se al metro? Llençar-se des d’un balcó de la setena planta? Prendre’s, si és que en sap prou, un reguitzell de pastilles? Obrir-se les venes o penjar-se a les golfes?, tots ells casos desgraciadament coneguts de prop. Poc sabem dels oficialment suïcidis que semblen l’única sortida actual per a persones que no volen viure. No se’n parla prou, no es preveu prou, no es tracta prou... Com gairebé tampoc es parla socialment i de forma més que dissimulada de la mort, malgrat que a partir d’una determinada edat els mals i dolors físics ocupen un 70 per cent de les converses...
Cal veure d’on venen les resistències. És una qüestió de creences religioses? De por dels abusos possibles, bo i sabent que tota norma comporta sempre risc d’abús? Risc real. I justament per tot això cal regular-ho; a Suïssa calen moltes condicions per accedir a l’eutanàsia.
Benvingudes les cures pal·liatives, els testaments vitals, tots els tractaments que intenten evitar dolor i sofriment. Però no ha arribat ja l’hora de parlar obertament i intentar la possibilitat d’evitar sofriment humà en els darrers moments o en situacions desesperades? Si hem estat capaços de regular la possibilitat de procrear o no, posant condicions a l’avortament, per què no podem fer el mateix amb l’altre extrem de la vida? És que no estem enfront d’un dret humà més que ha de poder desenvolupar-se i aplicar-se amb totes les condicions i garanties degudes perquè no es produeixin ni abusos ni sigui el resultat de manca de recursos públics per a les situacions més difícils?

No hay comentarios: