Hem sabut aquests dies, per les dades publicades per l'INSS, que el grup de pensionistes que més creix percentualment, amb moltíssima diferència, és el dels qui cobren la pensió màxima (més de 2.500 € per paga). Això és així perquè estan arribant a la jubilació les cohorts de l'anomenat 'baby boom', molts dels quals ja varen seguir estudis mitjans i superiors, i es van col·locar a grans companyies de tots els sectors emergents de l'economia espanyola dels anys 70, 80 i primers 90.
Amb la lliure sindicació dels treballadors instaurada per la democràcia, el formidable creixement de l'economia en aquest període i els increments de productivitat inherents tant a la introducció de la tecnologia ('0mecanització' es deia aleshores) com a la major i creixent formació dels treballadors, es van produir dos fenòmens alhora.
D'una banda, les empreses van començar a créixer i a disputar-se els millors treballadors unes contra les altres. D'altra la sindicació de la força de treball va pressionar per millorar les condicions laborals i salarials, amb la generalització dels convenis col·lectius.
Això va permetre un reguitzell d'efectes positius (i algun de negatiu). Entre els primers que les pujades salarials, gairebé sempre por sobre de la inflació, van permetre la generalització d'una classe mitjana que cada vegada més podia viure 'com a les pel·lícules americanes' (habitatge en propietat, fills a la universitat, viatges a l'estranger, segona residència, canvi de cotxe cada cop amb més freqüència...) i en definitiva instal·lar-se en la societat del consum. Però s'estava gestant un fenomen no tan previst: aquests treballadors 'gaudien' de la seva feina, o com menys, del seu salari i no pensaven ni en canviar de feina ni en jubilar-se, amb la qual cosa van generar de facto una barrera d'entrada als més joves al mercat laboral de qualitat.
Ara, quan toca jubilar-se el resultat és que uns pocs milions de treballadors tindran dret a la pensió màxima de la Seguretat Social, com a resultat de les bases per les quals han cotitzat durant dècades.
Tots sabem que:
- Hem tingut molts menys fills que els nostres pares o avis. Encara que les coses anessin bé, patiríem a llarg termini per la manca de cotitzants.
- L'esperança de vida s'ha incrementat extraordinàriament per la generalització de l'estat del benestar (més temps de cobrar pensió).
- La crisi econòmica ha devastat la realitat i les expectatives dels més joves i menys formats.
- Les cotitzacions a la S.S. sobre salaris més baixos dificultarà extraordinàriament el manteniment de les pensions dels nous jubilats, que com hem dit, són els de carreres laborals més llargues i salaris (i per tant cotitzacions) més altes de la nostra història.
En aquestes condicions s'imposa la cerca de solucions. Sempre he dit que per aplicar un tractament s'ha de tenir un diagnòstic correcte. Encara no el tenim i ni tan sols els 'experts' es posen d'acord més enllà de què el sistema necessitarà més recursos. D'on sortiran? Més impostos? Més cotitzacions? Que els pensionistes també cotitzin a la S.S. (com a França)?
En realitat s'hauria d'actuar sobre diferents paràmetres al mateix temps. El disseny que establien les lleis de 2011 (Zapatero) i 2013 (Rajoy) marcaven un camí consensuat amb la U.E. Però ja hem vist que la mínima pressió del carrer ha fet trontollar dos governs en poques setmanes i el problema no s'afronta, tot i saber que a la fi serà necessari un ajustament molt més dur, quan no hi hagi recursos per sostenir el sistema o que el seu manteniment faci perdre significativament productivitat i competitivitat a l'economia.
P.D.: Dels comentaris anteriors hom dedueix una conclusió no massa correcta políticament: les pensions més altes són les que es pagaran més temps, perquè els seus perceptors són els de més salut, millor atenció mèdica i millors condicions de vida han tingut.
Antoni Canals és jubilat i expresident del Fons de Pensions dels Empleats de CaixaBank
No hay comentarios:
Publicar un comentario