La mare del meu amic

Em pregunta un amic: 'I quin mal i, sobretot, a qui havia fet mal la meva pobra mare?'. M'ho pregunta amb els ulls fixos i clars. 'Quin mal -insisteix- els ha fet perquè la ingressin tancada, vigilada en una caseta on no pot ni sortir sola al jardí?'. 'Supervigilada, controlada... Per què?'. Li contesten: 'És que estava malalta, neguitosa, no sabia on era, volia tornar a casa, feia i desfeia maletes, sovint oblidava el nom dels fills i, finalment, després de moltes i complexes negociacions, la van admetre en aquest lloc tancat pel jardí'.

A la mare del meu amic l'han portat a una residència després de molts tràmits, papers perduts, negació de la gravetat del seu estat. El meu amic continua, visiblement dolgut: 'Què ha fet ella de dolent perquè hagi de viure com en una presó? S'ha fet gran, sí, però no és això el que pretén la medicina actual? Ha perdut facultats, sí, però no es tracta justament de mantenir durant el màxim temps possible la capacitat de pensar i raonar, la saviesa acumulada dels anys i les experiències viscudes?'.

A la nostra societat cada vegada les persones som més velles. I requerim més cura, més atenció, més consideració, més afecte. O és que al final de les nostres vides deixarem de ser tractades com a éssers humans? Què ens està passant? He vist homes negres de gairebé dos metres d'alçada demanar a homes blancs el privilegi i l'honor de poder conèixer els seus pares, que ja són grans, perquè ells, en la seva cultura, els consideren un inestimable tresor. En aquest aspecte essencial, el que reconeix el valor de la humanitat, ens porten molt d'avantatge!

Republicans?

Sempre he pensat que la política és la millor eina per transformar la societat. Crec en les persones que ens representen i sempre he volgut creure que la política, independentment dels interessos personals, està per canviar la realitat i defensar els interessos del conjunt de la ciutadania.

Avui estic trista, avui estic indignada i amb més força que mai crec que tots aquests partits que ara apareixen com a defensors dels valors republicans no estan ni disposats (per interessos personals) ni preparats per oferir solucions al conflicte que patim les catalanes i els catalans. Des del meu humil punt de vista, en política has d'equilibrar bé la balança, en política has de prioritzar, estar preparat per modificar el camí que t'havies marcat encara que això signifiqui renunciar en part a la totalitat del que defenses o creus que és just.

I ara em pregunto: aquests són els que ens han de donar solucions, aquests són els que ens parlen de República? Són els que ens donen lliçons de catalanitat i d'estima al nostre país? Si més d'una i d'un aixeques el cap tornaria a dormir...

El dimecres PDeCAT i ERC van votar en contra dels pressupostos generals de l'estat. Que ningú ho oblidi, han votat en contra al costat de Ciutadans i del PP (de la dreta més reaccionaria dels últims anys). Han votat en contra dels pressupostos més d'esquerres i socials dels darrers anys; han votat en contra d'una de les darreres possibilitats que teníem els catalans i catalanes i la resta d'Espanya de sortir d'aquest pou. I ara, què? Quines solucions ens doneu? Més retallades socials? Continuar amb aquest conflicte i seguir deixant que el nostre Estat del Benestar es trenqui? Que les desigualtats socials segueixin creixent? Què els serveis públics cada cop siguin menys públics? Potser hauríem de repassar què significa ser republicà o què significa ser d'esquerres o què significa ser catalanista.

A banda i banda de 'lo Riu'

'Espanya ens roba'. Fa uns quants anys es va popularitzar aquesta lamentable sentència entre l'opinió pública catalana. Creada per personatges sense escrúpols intel·lectuals, amb afany de fer carrera política, que formaven part d'un incipient separatisme hiperventilat com haguessin pogut ser part, si fora escaient, d'una companyia de circ, la frase va penetrar a les consciències dels ciutadans catalans amb certa acceptació. De manera que els grups de comunicació del Principat, tant o més subvencionats que ara, i la Corporació pública de Mitjans Audiovisuals, deplorablement dirigida com ho és ara, van fer-se seu el repte i, convenientment dirigits pels amos, engegaren una aventura reivindicativa que a molta gent, també a mi, ens va semblar molt raonada. Vist en perspectiva, una aventura grotesca.

Històricament ja ho tenen això, els experiments burgesos. Estan ben elaborats, com les llonganisses de Vic, i tenen un alt contingut de poder de convicció, amb respostes fermes per a totes les preguntes que es pugui fer l'altra part, o sigui, la classe treballadora. De tal punt que l'obrer català, propulsat pels il·lustres dirigents polítics del moment, va començar a parlar, molt convençut del que deia, de balances fiscals i de dèficits, mentre que de l'immaculat univers burgès deixaven anar les comportes i sortien les aigües fecals. És a dir, retallades i reformes laborals. Aprofitant que la Nacional 340 passa per Molins de Rei, cop de puny al ventre.

Més recursos pel parc de bombers de Sant Cugat/Rubí

Serveis públics en lluita

Fa anys que sentim allò de les retallades i que s'estan carregant els serveis públics. Doncs els que vivim a Catalunya hem triomfat amb les retallades. Encapçalem els rànquings de comunitats autònomes amb més retallades en les partides de sanitat i educació.

Quan més es van patir les retallades van ser a partir de l'any 2011. Personalment recordo que estava en un Institut Públic i els professors ja ens avisaven que la situació a l'hora de poder fer classe i poder estudiar seria complicada, ja que es controlava molt l'ús de les fotocòpies; la calefacció, per exemple, hi havia dies que l'encenien i altres no per estalviar; el material de l'aula minvava, fulls, guix, esborradors, etc. En definitiva, una situació que posava en perill la nostra qualitat com alumnes.

A la universitat el nivell de les retallades era i encara a dia d'avui és més exponencial: aules massificades, professors associats amb un salari ridícul, taxes universitàries pels núvols i beques i ajuts que no arribaven per tothom.

El que es pregunta la gent és: per què es continua invertint poc en els serveis educatius i sanitaris? Perquè al govern de la Generalitat no li interessa, no és la seva prioritat? Són gent que ja tenen prou recursos per pagar-se metges privats i escoles privades pels seus fills. Volen crear més desigualtats. Però en els darrers anys la prioritat ha passat a ser una altre, volen tapar el nefast govern amb intentar-nos colar processos judicials, folklore belga i declaracions públiques de brindis al sol.