Si hi ha una paraula que defineix els temps que vivim, és ansietat.
L'atur, l'angoixa de no arribar a final de mes, la incertesa del no
saber què passarà demà, la malenconia d'un passat al qual ja no podrem
tornar, la frustració d'uns fets que no podrem canviar...
Des dels inicis de la crisi econòmica, la depressió i l'ansietat, molt
relacionades entre si, han disparat les seves xifres entre la població
de manera alarmant. Les pors, massa sovint racionals i contra perills
reals, el patiment i les ombres que envolten a milers de famílies en el
seu dia a dia, han anat, en molts casos silenciosament, com gota malaia,
desgastant cors i ànimes que un dia, de sobte, esclaten en mil bocins.
Ansiolítics, benzodiazepines, somnífers... Segons el darrer informe de
l'Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) han augmentat el seu
consum en un 57% en els darrers 12 anys, quatre vegades superior que el
d'Alemanya. Els antidepressius, en 10 anys s'han triplicat de 26,5 dosis
per cada 1.000 habitants (any 2000) a, 79,5 (2013), segons l'Agència Espanyola del Medicament. Això només és la punta de l'iceberg. La manca
de salut mental és, més que la mancança d'altre tipus de salut, un fet,
sinó totalment incompatible amb la felicitat de qui la pateix, sí molt
antagònic, minorant tanmateix, en major o menor mesura, la dels qui
l'envolten. Per tant, aquestes xifres podrien ser uns bons indicadors
sobre l'estat de la felicitat d'una població, és a dir, del nostre
malestar, i així, de manera probablement més efectiva que d'altres
indicadors econòmics, alguns dels quals es permeten assegurar que ens
estem recuperant de la crisi, podem fer-nos una idea més realista de com
tenim de lluny encara el tan cobejat estat del benestar.
No cal patir problemes econòmics, ni ser a l'atur, patir una infermetat
important o tenir un familiar totalment dependent i sense ajuda. No cal
patir objectivament cap desgràcia en concret per caure en un estat
important d'ansietat o depressió. No caiguem en l'error de demanar raons
i motius al pacient com si hagués de justificar-se, ja que, sense
saber-ho, estaríem jutjant. Això resulta tan absurd com demanar
explicacions a qui estigui de baixa per culpa un refredat, del tipus 'És
que has patit fred?'. Però igual que el fred i les humitats no són bons
per als constipats, imaginem-nos en aquests casos si a més hi afegim
tots aquests ingredients econòmics i socials.
Sí podem buscar i identificar les causes que fan que aquests problemes
es multipliquin, i intentar posar a l'abast tots els mitjans i recursos
possibles per evitar aquest patiment, o per alleugerir-lo i afavorir la
seva superació. Un problema moltes vegades agreujat per la seva
invisibilitat, causada per l'estigma i la incomprensió.
Enguany, l'entitat ASSADEGA'M, Associació per a la Superació de
l'Ansietat i la Depressió-Grups d'Ajuda Mútua, s'ha emportat el premi
Ciutat de Sant Cugat. Sense desmerèixer altres candidatures, no sabem la
sort que tenim de poder comptar amb aquesta associació en el nostre
municipi. No ho sabem perquè, malgrat les innumerables persones que han
passat per ella en els seus els vint anys d'existència, convertint-la
en una de les entitats més veteranes, pot ser no és tan coneguda com
d'altres molt més vistoses i folklòriques. La seva feina és més callada i
discreta. No obstant, quantes lliçons importants podem extreure'n només
d'aquestes sigles, on podem llegir 'Ajuda Mútua', i, sobretot,
'Superació'. Són paraules que, lluny de victimismes, destil·len
dignitat. Vint anys al peu del canó al servei de les persones que
pateixen en silenci aquesta plaga moderna. l'Antonio, l'Eduard, el
Toni, i el Paco, els quals tinc la sort de conèixer, van dedicar aquest
premi a terapeutes i voluntaris, la tasca dels quals, també discreta i
callada, ha estat i és importantíssima.
Però no nomes a ells, sinó a tots aquells que pateixen, no només el
problema, sinó l'estigma que l'acompanya. El Toni ho va dir clarament,
hi ha el doble de possibilitats de morir per suïcidi que per accident de
circulació. Darrera de la fredor d'aquestes xifres, ells estan posant
rostres, noms i cognoms. I esperança.
Per això volen impulsar iniciatives per facilitar l'ocupació d'aquestes
persones, en un mercat laboral massa competitiu, o projectes com el de
'Crece en Villacreces', basat en una ecoaldea social i sostenible que
permetrà a molts pacients recuperar-se en contacte amb la natura, alhora
que es posa en marxa la recuperació d'un poble abandonat. Villacreces,
un nom molt adient que segurament va inspirar a l'Antonio, el seu
principal promotor dins de l'Associació. Dur a terme aquest projecte i
ajudar a quantes més famílies millor és possiblement un dels seus somnis
més acariciats. Tot això, s'està organitzant a la nostra ciutat, i
aquesta ciutat ho ha premiat.
Un dels trets més importants d'aquesta associació és el fet que sembla
que no hi ha diferència entre pacients i terapeutes. En el moment en què
tu pots aportar amb les teves experiències, amb el teu suport, amb el
teu calor... Estàs convertint els teus problemes en solucions, estàs
passant de pacient a terapeuta. Has trobat la manera d'ajudar-te a tu
mateix en el difícil art d'ajudar als altres. Has trobat el camí de la
superació en l'ajuda mútua.
Felicitats!
No hay comentarios:
Publicar un comentario