Ja tenim resultats electorals. En
línies generals, les enquestes han estat confirmades, amb la sorpresa
relativa del mal resultat de Ciutadans. El Partit Popular ha guanyat les
eleccions, clarament. Però no té majoria suficient per governar. Ni
sumant-hi els diputats i diputades de Ciutadans. El PSOE salva els
mobles, però no pot cantar victòria perquè encara que la suma aritmètica
amb les candidatures de Podemos supera el PP, aquesta majoria
alternativa no dóna un nombre de vots suficient al Congrés dels
Diputats. Tot i que hi ha veus, en aquesta ressaca postelectoral, que
abonen la hipòtesi d'una solució 'a la portuguesa', jo no la veig
viable. Ni aritmètica, ni políticament. Podemos ha obtingut un èxit
indiscutible, però no sé si serà prou útil per generar un canvi de
polítiques al govern d'Espanya que signifiqui canviar la política
econòmica i encetar una nova via de solució per al contenciós català. L'esquerra - entesa en el seu sentit més ampli - ha pagat el preu de la seva incapacitat crònica per a l'aliança i per a l'acceptació de la seva pròpia pluralitat. Ens mirem els uns als altres amb superioritat i menyspreu. Els socialistes oposen solvència i rigor als excessos dogmàtics i al risc d'olla de grills del conglomerat de Podemos. La gent de Podemos atribueix els socialistes excessives similituds amb el Partit Popular i contraresta amb entusiasme les mancances i contradiccions de la seva oferta programàtica. El resultat és, simplement, que l'esquerra espanyola - i catalana - no tindrà prou força per induir un canvi profund de les polítiques socials, econòmiques i territorials, malgrat les evidents coincidències de fons. Tant de bo que siguem capaços de corregir-nos.
Ara entrem en un període de fortíssimes tensions polítiques. La pressió domèstica i internacional per forçar la 'gran coalició', un govern PP-PSOE, serà enorme. Ho veurem en els moviments dels mercats financers i en la cotització del nostre deute públic. El mot d'ordre serà 'estabilitat' i 'governabilitat'. És evident que aquesta seria una sortida atesa la fragmentació del mapa polític. Però jo no la veig ni possible, ni desitjable. No és possible per les enormes diferències programàtiques entre ambdues forces. No és desitjable perquè significaria el suïcidi del PSOE i, per descomptat, del PSC.
Només veig, en aquest apunt d'urgència, un escenari possible. Un acord plural de legislatura per fer front a algunes grans reformes, començant per la principal: la de la Constitució. Una legislatura curta, finalitzada amb un referèndum constitucional, que obri un nou marc institucional. Però per això, cal molta generositat per part del PP i molta serenitat per part de tots.
Ah! I un apunt final sobre els resultats a Catalunya: Encara que Convergència i ERC vulguin treure pit, els seus resultats no són bons. Catalunya no ha enviat una majoria independentista a les Corts Generals. I ara, Artur Mas està més debilitat que mai. Hi hagi o no acord d'investidura en els propers dies.
En fi, ara caldrà molta sang freda i molta política, en el sentit més gran i més noble de la paraula.
JORDI MENÉNDEZ
La potestad que ejerce el Parlament de Catalunya afecta a los
municipios más de lo que nos pensamos. Es bien sabido por todos que los
regidores y regidoras representantes de un partido político son
responsables de seguir las directrices que se marcan en las asambleas y
las decisiones de partido. Me pregunto, ingenuamente, si los plenos de
los ayuntamientos tienen verdadera autonomía. Los ciudadanos que tomamos
como punto de partida los principios constitucionales podemos
considerar que el principal objetivo de la política es, además de
garantizar la igualdad en una sociedad libre y plural, que los derechos
cívicos, sociales, económicos, culturales y políticos estén realmente
representados. ¿Lo están? Esa pregunta me formulo como ciudadana y
activista de Sant Cugat del Vallès.
