COM VEU UN PARTIT DEMOCRATIC ELS MOVIMENTS POLITICS EMOTIUS?

santi.guillen
La reflexió sobre aquests moviments ens pot donar pistes molt interessants per entendre millor la situació política que vivim i per millorar les estratègies pròpies dels partits democràtics. Els èxits d'aquestes organitzacions ens van donar una sorpresa inesperada. No fa massa anys, encara parlàvem de falta de resposta popular als abusos, a les retallades socials i a les corrupcions.

De sobte, sense que ningú fos capaç d'anticipar-ho, van sortir els moviments emotius. Del no res, sense programa ni experiència, només amb indignacions. Els partits denuncien que aquests grups fan trampa, que no respecten les regles de joc, que donen informacions falses, que fan promeses que no podran complir. Que el seu èxit no té cap base i que no pot durar gaire dies. Que són populistes.

Però, aquests grups van pujant i els partits tradicionals van baixant. No n'hi ha prou en denunciar les seves incoherències, els cops de timó que fan sense cap vergonya. Les seves bases no els hi tenen en compte. Les emocions segueixen vives, les indignacions mantenen la seva fidelitat al líder. El líder sap com cal parlar a aquesta gent. Sap com caldrà evolucionar amb astúcia per evitar els esculls que hi ha a la vista. De moment, però, van ocupant l'espai que era propi del partit.

Fins i tot contaminen els propis partits. Molts dirigents es converteixen a l'impuls emotiu del moment. Volen formar-ne part. Descobreixen que allò que ocupa el carrer, és justament allò que ells sempre havien sentit en el fons del seu cor. Potser no havien entès mai el sentit de la democràcia i només tocaven d'oïda. Molts comencen a fugir del partit. El propi partit comença a jugar al mimetisme, a imitar allò que sembla tenir èxit.

Què pot fer un partit polític en aquestes condicions? Fer la viu-viu i intentar sobreviure tot esperant la catàstrofe que sap que hi ha al final d'aquest camí? El desastre que li donarà la raó? Esperar el dia que podrà dir que 'ja us ho havíem anunciat'?

Crec que el moment obliga al partit a confirmar el seu propi sentit, el seu paper autèntic. Aquell paper que fa la diferència entre la participació democràtica i la demagògia barata. Així doncs, comencem per detectar els propis errors i corregir-los. Descobrim ja que els sentiments no són pas dolents, encara que els demagogs saben manipular-los. Als ciutadans que s'han trobat 'sense sostre sentimental' els hi haurem de reconèixer que en el seu moment els havíem deixat sols. Que ara sintonitzem amb les seves emocions encara que no compartim les seves solucions.

Més que mai, ara sabem, que un partit polític no pot 'donar la raó' de forma sistemàtica al ciutadà. Que cal que sàpiga trobar l'encaix entre les indignacions del carrer i els principis i projectes del partit. La política no es pas una ciència sinó un art.

Link a la columna original 

No hay comentarios: