The show must go on


No estic commemorant els més de 24 anys de la desaparició de Freddie Mercury, ni el recent traspàs de Lemmy Kilmister (Motörhead) o David Bowie, ni tan sols amb aquest títol estic fent homenatge a la música amb la qual vàrem conviure en la nostra adolescència. No, estic parlant de política, de país i d'actualitat. 

Ara tot just encara no fa una setmana, ens hem proveït d'un nou 'sorprenent' molt honorable president de la Generalitat, sorgit del barret de copa del mag Mas i quan ningú s'ho esperava, representatiu del 'tardopujolisme' i un dels millors exponents de la branca no socialdemòcrata de la decadent Convergència o Democràcia i Llibertat (per cert, nom que evoca a partits sorgits a l'ombra berlusconiana o putiniana).

Poc puc dir del nou lideratge del 'país' o perdó del 'procés', que és el mateix, no? Jo crec que no, però no tothom ho té clar. Per a mi, o millor dit, al consistori, els hem d’agrair que ens hagin proveït d’un constant material pel ple municipal a través de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) mitjançant llargues i distretes mocions, apel·lant als anhels del poble de Catalunya (com si més de la meitat d’aquest poble no pensés el contrari).

Mocions que tenen molt a veure amb les preocupacions locals i municipals i que ens fan més prolongades les 'estones' de la sessió plenària. Això sí, quan són aquestes la premsa local no té inconvenient que les discutim, a diferència d’altres del canvi climàtic o d’altres temes d’àmbit estatal. Aleshores carreguen contra el plenari per no ocupar-se 'exclusivament' de l’àmbit local. Són tantes les qüestions que han passat pel ple en aquest sentit provenint de l’AMI que fins el punt que jo mateix he demanat, en més d’una ocasió, que se li atorgui una cadira a la sala per tal que defensin ells mateixos les mocions.

Per altra banda si parlem a nivell de l’Estat també estem distrets, hi ha tres qüestions que preocupen o preocupaven:

Primer, la mesa del congrés. Clar que si fas cas d’uns mitjans o d’uns altres, les versions són diferents. Si voleu, us explico la veraç (la resta són interpretacions interessades). Partint de la premissa que el PSOE no pactarà amb el PP, els socialistes vàrem intentar acordar amb Podem la mesa del Congrés, i que s’hi sumés o abstingués C’s. Podem va posar sobre la taula l’exigència de la creació de quatre grups parlamentaris, fet que el reglament no permetia i això va servir d’excusa per declinar l’acord i carregar contra Pedro Sánchez. Per tant, es van autodescartar de l’acord. El PSOE en el seu afany de diàleg va abordar aleshores la negociació amb C’s una composició diferent on tothom se sentís còmode, i on el PP transigia amb una abstenció o perdia un representant amb el vot negatiu. El resultat tothom el sap. Així, l’acord és únicament amb C’s, i el PP s’hi ha vist 'obligat' per no perdre representació. Res a veure amb una negociació.

Segon, la configuració d’un govern progressista. Quin és l’acord que està buscant Pedro Sánchez i que és el que volen la majoria d’espanyols i de catalans (75% segons el CIS)? Doncs un acord amb Podem, fet que Pablo Iglesias no vol. Ho podem dir cridant, però si l’acord no tira endavant és pel líder de Podem, tant el vot favorable de Unidad Popular (UP, ex IU) com una abstenció de C’s ho possibilitaria, però no. Sembla que la màxima de Pablo Iglesias sigui fer el 'sorpasso' al PSOE en unes hipotètiques eleccions repetides. En Miquel Iceta ho diu i jo ho comparteixo. Unes altres eleccions serien el fracàs de la política i els ciutadans voten perquè els polítics i les formacions polítiques prenguin decisions en base als resultats obtinguts.

Així que crec que als votants de Podem o En Comú Podem, Marees o Compromís no se’ls pot enganyar. És una opció legítima però que expliquin clarament que no volen pactar. Més social que Sánchez dubto que seran unes eleccions.

Tercera, la creació de grups parlamentaris. Crec sincerament que el desig de fer grups parlamentaris, xoca amb l’actual reglament, fet que impedeix que En Comú Podem i altres facin el seu. Vull recordar que això és així perquè en el seu moment es va teixir de tal manera que impedís que el PSC tingués grup propi.

Ara resulta que les conseqüències són per a uns altres, llàstima. Crec fermament que la norma s’hauria de canviar, però també és cert que amb una reforma del Senat com cal, aquest problema de representativitat territorial quedaria resolt. Ara bé, de la mateixa manera que opino això, i no me n'amago perquè ho he proposat en els darrers congressos del partit d’ençà que Ernest Lluch fou l’últim portaveu del PSC a les Corts Generals, no estic d’acord que Democràcia i Llibertat (DiL) pugui fer el seu grup propi, no tenen ni la quantitat mínima de diputats (15) ni tan sols el percentatge exigit per a cada circumscripció (15%), i amb un 2,25% del total de vots no arriba al necessari (5%).

Tampoc no estic d’acord amb deixar diputats a altres formacions per constituir grup, aquest fet hauria d’estar també regulat i amb compromís explícit dels partits per no posar-ho en pràctica. Per tant, jo apostaria perquè els vuit diputats de DiL (Convergència) formessin part del grup mixt.

Bé, el debat és obert i en poques setmanes sabrem quin és el desenllaç de la política de l'Estat. A Catalunya veurem les primeres passes del govern de Puigdemont i la 'nova' política econòmica del vicepresident Junqueras, i a Sant Cugat veurem si totes aquestes sinèrgies ens afecten o no. Molt em temo que sí.

PERE SOLER és portaveu del PSC

No hay comentarios: