He sentit alguns independentistes que asseguren que no són pas
nacionalistes, que no és pas la mateixa cosa. Al principi no m’ho vaig
creure, però cada dia penso més que tenen raó. De fet, aquesta
diferència ens pot ajudar a tots plegats a sortir del caos on ens hem
ficat els últims tres anys a la política catalana. Ara crec, no és pas
una teoria meva, que el nacionalisme a Europa és un procés que engega
cap el 1900, tot coincidint amb la dissolució dels grups religiosos més
conservadors. Eren grups que havien tingut la religió com un refugi, una
identitat.
Els comportaments nacionalistes a Europa tindrien doncs un perfil molt
semblant al religiós conservador. Les dues guerres europees del segle XX
tenen molt de les guerres de religió històriques. Per altra banda, el
moviment independentista a la nostra societat es posa en marxa amb la
crisi econòmica i financera. Les persones afectades són de classe
mitjana, plenament embarcades en el mite neoliberal, individualista.
S’havien hipotecat, confiaven en el sistema com empresaris petits o
mitjans, com emprenedors i autònoms. Rebutjaven la sanitat o l’educació
pública. Volien ser rics o ja creien que ho eren
Per a ells, la crisi va ser un cop de realitat, un abús, una humiliació
pública. Es van quedar sense 'aixopluc emotiu'. Des de la dreta
nacionalista del poder van detectar el moviment i van escalfar la seva
indignació (una indignació diferent de la del 15 M, és clar). Els hi van
oferir un respecte, reconeixement, compensacions, una identitat , un
refugi.
És clar que uns i altres, nacionalistes i independentistes tenen un
origen i una historia diferents. Crec que tindran també una sortida
diferent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario