Entre nacionalistes i independents.

He sentit alguns independentistes que asseguren que no són pas nacionalistes, que no és pas la mateixa cosa. Al principi no m’ho vaig creure, però cada dia penso més que tenen raó. De fet, aquesta diferència ens pot ajudar a tots plegats a sortir del caos on ens hem ficat els últims tres anys a la política catalana. Ara crec, no és pas una teoria meva, que el nacionalisme a Europa és un procés que engega cap el 1900, tot coincidint amb la dissolució dels grups religiosos més conservadors. Eren grups que havien tingut la religió com un refugi, una identitat.

Els comportaments nacionalistes a Europa tindrien doncs un perfil molt semblant al religiós conservador. Les dues guerres europees del segle XX tenen molt de les guerres de religió històriques. Per altra banda, el moviment independentista a la nostra societat es posa en marxa amb la crisi econòmica i financera. Les persones afectades són de classe mitjana, plenament embarcades en el mite neoliberal, individualista. S’havien hipotecat, confiaven en el sistema com empresaris petits o mitjans, com emprenedors i autònoms. Rebutjaven la sanitat o l’educació pública. Volien ser rics o ja creien que ho eren

Per a ells, la crisi va ser un cop de realitat, un abús, una humiliació pública. Es van quedar sense 'aixopluc emotiu'. Des de la dreta nacionalista del poder van detectar el moviment i van escalfar la seva indignació (una indignació diferent de la del 15 M, és clar). Els hi van oferir un respecte, reconeixement, compensacions, una identitat , un refugi.

És clar que uns i altres, nacionalistes i independentistes tenen un origen i una historia diferents. Crec que tindran també una sortida diferent.