Autoajuda: innocent?

Ens plouen bons consells, entenedors, pràctics i concisos, de vegades inclús en un llenguatge poètic, a través de les xarxes socials, correus o Whatsapps. Però sobretot trobem piles de consells en llibres d’autoajuda. No hi ha dubte sobre la utilitat de molts d’ells que aconsellen de forma entenedora com afrontar molts dels problemes que comporta viure. Però pot ser interessant fer palès el nexe que uneix la seva divulgació amb aspectes fonamentals de la nostra cultura col·lectiva. En primer lloc es tracta d’autoajuda, és a dir, de com manejar els problemes personals amb les teves eines individuals. Hi ha un excel·lent treball d’Arlie Russell Hockschild, La mercantilización de la vida íntima, sobre els tractats d’autoajuda per a les dones que, pel que sembla, som les que més necessitem fer front als nostres problemes. L’autora analitza i classifica les autoajudes segons els diversos tipus de missatges soterrats. Alguns inciten a la supeditació –per exemple aconsellen tota mena d’estratègies i argúcies per tenir content el marit– i d’altres tendeixen a enfortir l’autoestima i la realització personal. Aquest valuós treball serveix com a exemple i mostra d’alguns trets fonamentals del pensament actual que s’expressen, sense explicitar-ho, en molts altres àmbits de la nostra vida, del pensament, la cultura quotidiana i les polítiques.
Es tracta de responsabilitzar cada persona, individualment del seu destí, la seva sort en la vida. Cada un és responsable de tenir o no tenir allò que normalment (i discutiblement) en diem èxit o felicitat. I tot plegat dins de la lògica d’“el que val, val; i el que no, no val”, lògica sempre acompanyada d’exemples individuals de superació, d’una gran capacitat per competir i si convé, agredir. Vet aquí el que sota una o altra forma l’actual discurs neoliberal desfermat està propiciant. Deixa l’individu sol i el fa responsable del seu benestar i felicitat. Així, doncs, no som tots lliures? La gran, enorme trampa, és senzilla: s’amaga, s’oblida, es camufla, en l’anàlisi de la realitat, o de l’explicació de l’aventura individual, l’existència de factors socioeconòmics que condicionen fortament la vida de les persones, el seu accés a la cultura, a una bona feina i a determinats nivells de salut. I per camins invisibles sovint a la forma de sentir, de concebre’s a si mateix i les seves dificultats. I condiciona, per tant, cap on dirigir els esforços per millorar la situació. Si les condicions econòmiques i socials no tenen res a veure amb el que ens passa, no cal ocupar-se’n. Val més esforçar-se a adaptar-se a un món que inexorablement i ocultament roda sense cap responsabilitat sobre el que ens passa. Aquesta és la gran trampa. Però sabem de bona tinta que allò personal és polític. I la política impregna, encara que no ho percebem, la nostra vida personal.