Constantment rebem notícies preocupants i entristidores: un munt
d'informació sobre afers socials i col·lectius que ens arriben
repetides, ampliades i sovint comentades per televisió. Aquest sembla
haver-se convertit en l'altar on es consagra el que és important de
veritat, el que mereix ser àmpliament difós, i el que no. Alguns fan la
tria. De la molt complexa, canviant, realitat econòmica, cultural i
social algú, alguns trien què és prou important per ser notícia i què no
val la pena comunicar. “Això és notícia”, “això no és notícia”, se sent
a dir. El què, primera tria. I el com, la segona. La importància
d'aquestes tries no és menor. Si tal com diuen els experts les notícies i
el seu tractament van formant no solament l'opinió publica, sinó també
els estats d'ànim col·lectius... Si les notícies, i la manera com
s'expliquen, els debats que generen, que creen, reforcen i escampen
creences, prejudicis i emocions, val la pena veure què és el que es
considera notícia, i com està tractada. És en el què i en el com on
malauradament trobem, ras i curt, certs trets generals: és notícia allò
que impacta, allò que crea conflicte, allò que és violent, tot nodrit de
criteris de competició i guerra tan profundament arrelats en la nostra
cultura. O bé també és notícia allò que desperta llàstima i llàgrimes
que no sol acompanyar-se d'explicacions que permetin comprendre les
raons i causes profundes del que succeeix. Es presenta com a anècdota,
com a fet aïllat. Desperten sentiments que s'esgoten per ells mateixos.
D'altra banda no solen ser considerats notícies fets que han requerit
esforços sostinguts, sovint invisibles i quotidians de coordinació i
solidaritat. Un exemple: la marxa de milers de dones palestines,
israelianes, jordanes, musulmanes, cristianes i jueves de totes les
edats i races durant uns dies per arribar a la casa de Netanyahu, totes
vestides de blanc,
per exigir converses de pau. La tasca per organitzar
aquesta marxa ha durat un any i mig. Ha estat un espectacle bellíssim,
encoratjador, que els mitjans de comunicació habituals han silenciat. Se
silencien, es callen, els esforços de molta gent no solament per
resistir, sinó per construir alternatives que millorin la vida d'éssers
humans atrapats en situacions impossibles. Se'ns mostra la desgràcia i
molt poc o gens les raons de fons i el que es fa i es pot fer i com es
pot fer. En aquests moments no ens cal veure repetidament més
desgràcies, sinó conèixer maneres de col·laborar per millorar la
situació. D'altra manera augmenta el sentiment de llàstima, sí, però
també d'impotència, de malestar, que pot portar a apagar el televisor.
O, encara pitjor, a esperar que arribi algú que posi ordre per fi i ens
alliberi del malestar i la impotència. La realitat actual és complexa i
dura, però la lectura pública, la interpretació i la comunicació no
ajuda, sinó que sembla col·laborar a l'augment del malestar. S'han de
mostrar realitats que ajudin a mantenir la confiança, l'esperança i la
voluntat de respectar fins al final els drets humans i la dignitat de
les persones. Per quan una campanya de notícies esperançadores? Bones
notícies?
No hay comentarios:
Publicar un comentario